Dixie d’Urgell
Diumenge passat no, l’altre, acudíem al teatre Foment de Juneda per escoltar el grup Men in Swing fent versions de Frank Sinatra. Músics solvents al servei d’un vocalista d’entonació voluntariosa i polida, però no vaig poder estar-me de pensar tota l’estona què bo que era Sinatra, amb aquella veu rotunda i fonda, aquell fraseig magistral, aquella dicció acurada que et fa creure que entens bé l’anglès, aquella presència sòbria però plena, aquell domini absolut de l’escenari... Inimitable, certament, per més que s’hi esforcin. I què bo també Ramon Bonet, valgui la redundància, i salvant distàncies, el crooner bell-loquí que dies abans brodava amb estil, sentiment i pronúncia prou correcta el My way, l’èxit sinatrià que sona a tants funerals, en el decurs d’una concorreguda sessió de karaoke i xocolata amb coca (de sucre, convé aclarir-ho parlant del de Hoboken, N.J.), organitzada per l’activa associació de jubilats de Bell-lloc, en què també va triomfar un altre conveí d’ampli registre vocal i moltes taules escèniques, gràcies a l’experiència juvenil amenitzant festes majors, l’amic Sisco Bòria, tant notable cantant com cuiner.
Ho podria comprovar fa una setmana, pel que respecta a l’art amb el micròfon, per desgràcia no pas de moment als fogons, un prestigiós expert en la matèria, el lleidatà Josep Ramon Jové (felicitats per la merescuda medalla al mèrit cultural que li acaba de concedir la Paeria), quan va comparèixer desinteressadament per ajudar la Lluïsa, en tant que regidora d’aquest negociat, en la programació del primer festival Bell-Jazz, que demà i els tres divendres següents a les vuit del vespre omplirà l’antic casal vora l’església de suggestius sons jazzístics interpretats per formacions d’alt nivell, amb entrada simbòlica de dos euros, que no deu pagar ni la llum, almenys la meitat de les quals produint ritmes vius i alegres del tipus conegut com a dixie o dixieland, això és la vila de Bell-lloc convertida un parell d’hores en Nova Orleans, el pintoresc Bourbon street cantonada amb Saint Peter del llegendari Preservation Hall en què tocaven Louis Amstrong, Scott Joplin o Wynton Marsalis substituït pel carrer Major cantonada amb la Costereta, així com el Mississipí pel canal, vull dir d’Urgell, no pas l’avinguda Canal St. que clou pel sud el Vieux Quartier o barri francès de la ciutat on “the saints go marching in”.
