L’ofici de viure d’escriure
Sant Jordi. Dia del llibre, com puntualitza el simpàtic Eduardo Mendoza, oblidant-se de la rosa, però també dels enamorats catalans, reticents a creure en sant Valentí, malgrat les reiterades campanyes comercials.
Avui se’n vendran molts, d’exemplars, fins i tot en la nostra llengua oprimida i cada cop més en perill (ja no t’explico quan aviat governin els lingüicides de PP i VOX, tal com amenacen les enquestes), però potser no tants textos literaris dignes d’aquesta consideració com caldria perquè els escriptors de casa que se serveixen de l’idioma propi poguessin plantejar-se subsistir només amb aquesta feina, circumstància a hores d’ara impossible, tret d’algunes excepcions que comptaríem com a màxim amb els dits d’una mà. Per a la resta, una activitat econòmica complementària, sobretot de la docència o el periodisme –o la pensió de jubilat–, darrerament en molts casos de presentador televisiu, si bé diria que aquests que aprofiten la condició mediàtica, de “literaris” no ho són gaire, si és que al capdavall ho escriuen ells, que no sempre deu ser així, sinó “negres” contractats per l’editor o tal vegada ja la IA.
L’escriptura més o menys ben retribuïda (millor més que menys) resulta bàsica, imprescindible a la llarga, per preservar una tradició literària, que en el nostre cas rima amb precària, sigui llibresca o també periodística. Periodisme d’opinió, vull dir. Articles de premsa. L’amateur, no remunerada, debilita l’estil, assegura Ferran Sáez al magnífic De totes les coses visibles i invisibles, que mereix ser molt venut durant la jornada d’avui, així com dos altres dietaris excepcionals signats per amics com Cadí, d’Albert Villaró, o Vida i miratges, de Pere Rovira. “L’important no és cobrar, sinó respectar un deute contractual que obliga a actuar amb professionalitat”, afirma Sáez. Perquè, continua, d’opinions en té tothom, i en conseqüència el seu valor de mercat és zero, però “escriure un bon article ja són figues d’un altre paner, i per això els paguen”. Sí, senyor, completament d’acord. Tinc la gran sort que aquí al diari m’han pagat des del primer dia, ja fa quasi quaranta anys. No m’hi he fet ric, és clar, ni n’he pogut viure, a diferència de qualsevol altre ofici, però almenys gràcies a això sempre he tingut la sensació que es valorava el que feia. Igual que passa amb els drets d’autor pels llibres.
