La “meva” Sabrina Salerno
L'escriptor Vidal Vidal amb la cantant italiana en una imatge del 1987
Ja falta poc. Sabrina torna dissabte al Big Ben (entendran que prefereixi escriure sobre la senyora Salerno que no sobre l’Orriols, per posar un exemple a l’atzar, aquesta segona sense senyora, distinció que no es mereix: al contrari de la ripollesa, la genovesa no té conseqüències perjudicials, sinó més aviat positives, desmentida l’ancestral amenaça capellanesca que vinculava onanisme i ceguera). Ai, 39 anys i sembla que era ahir, com passa el temps, etcètera... El 24 de novembre de 1987. Una data per a la història. Potser no de la humanitat, però sí del meu modest curriculum vitae. Gràcies a l’entrevista que li vaig fer en exclusiva al camerino, si bé amb testimonis, com el fotògraf Leo Delshams, que ho va immortalitzar (és un dir, admeto que exagerat, ja semblo l’hiperbòlic Trump, que adjectiva pel broc gros, l’ídol de l’esmentada Sílvia, el seu cor dividit entre Donald i Vladimir: sort que aquest paper d’avui no va de política).
En una d’aquelles instantànies se’m veu tot formal, vestint americana i corbata, al cantó de la voluptuosa cantant, mentre ella sosté damunt la sina prominent el meu primer llibre, acabat de publicar (allò sí que era bon màrqueting), observant-li de ben a prop els bonics ulls color avellana, encara que al veure la imatge impresa algun lector maliciós pogués arribar a creure que en realitat li guaitava l’escot, res més lluny de la meva intenció. Per cert, tot mirant l’endemà les fotos del diari al bar del poble, un conveí que no havia advertit la meva presència exclamava: “Aquest encara se l’haurà catxat”. Paraules que marcaven el cim de la meva carrera literària. Supera això, Pep Coll! A partir d’aleshores ja tot ha anat costa avall.
Reconec que la meva vella amiga (Salerno n’és el segon cognom, el primer Debora, amb be alta, malpensats) triomfava no tant per mèrits musicals com, curiosament, la dificultat de controlar els mugrons, que tendien a escapar-se-li del sostenidor quan ballava a l’escenari tot entonant el Boys, boys, boys, precursora d’allò que ara tothom en diu “treure pit”, en el seu cas de forma literal. Un castellanisme adoptat per polítics i periodistes que ha anat substituint el “presumir” de tota la vida, igual que el també odiós “fer un pas al costat” reemplaçava el consuetudinari “apartar-se”. (Qui podia preveure al principi que acabaria parlant de filologia?)
