SEGRE

DIS_SUPLEMENT

Eufòria i desencís dels fluxos artístics a Lleida. Cas d'estudi: Premis Entrega. 1986-2003

Publicado por

Creado:

Actualizado:

Des de l'any 86 fins al 2003 es va celebrar de manera intermitent, i amb diverses revisions de format, criteris, i girs organitzatius els Premis Entrega d'arts plàstiques i visuals que atorgava l'Ajuntament de Lleida. Uns premis en què, d'una banda, estava implicada l'escola municipal de Belles Arts (anomenada aleshores EMBA) amb l'Antoni Llevot i l'Albert Bayona, al capdavant, i d'una altra la Regidoria de Cultura amb el desaparegut Jaume Magre com a impulsor dels premis, i que en els seus inicis es resolia amb un projecte expositiu presentat a la Sala Municipal d'Exposicions El Roser, seu de l'antiga EMBA i actual Parador Nacional. La Mostra, com li deien els primers anys del premi, tenia la clara intenció de fer conèixer, apropar i accentuar propostes i projectes d'artistes plàstics tant de la ciutat com d'artistes amb vincles al territori.

El certamen, d'una manera o una altra, tenia la intenció d'apropar l'art actual vinculat a Lleida a la ciutadania, i aportar un espai per la creació plàstica amb el focus ficat en l'art jove o art emergent de l'època, des d'un epicentre fonamental com va ser l'antiga EMBA (actualment EAM Leandre Cristòfol), i la seva sala d'exposicions del Roser. Compartint espais i sinergies amb el Museu Morera, situat en aquella època a la segona planta del Roser, es va anar projectant un espai de programació estable d'art contemporani a partir dels CEAC (cicles d'exposicions d'art contemporani) iniciats l'any 84, els premis Entrega, els intercanvis amb França, les revisions monogràfiques, i per descomptat la Biennal Leandre Cristòfol engegada l'any 97, gènesi del que seria el futur Centre d'Art de la ciutat, el Centre d'Art la Panera inaugurat el 2003. Crec que és necessari destacar l'efervescència de la meitat dels anys 80 a la ciutat, precedit també a la resta de territori català i espanyol, des d'on es va iniciar un desig a partir de conceptes que s'estenien ràpidament com democràcia, obertura i activisme cultural, en un terreny fèrtil per al reactivament de la intel·lectualitat cultural després d'anys tan foscos.

En especial, les arts plàstiques i l'art contemporani van viure una època dolça i de reactivament econòmic d'on sorgiren moltes iniciatives a dia d'ara tan vigents com la fira ARCO (per dir-ne un). Dins el nostre context també va ser un moment dolç, de polítiques valentes i sobretot útils que varen desencadenar un context artístic local i una escena, tot i que tímida però digna, i una de les raons va ser la confluència de molts interessos dels i les joves artistes dels 80 amb el Premi Entrega. I si partim de la premissa que les escenes artístiques, en especial les locals, sorgeixen per fluxos i energies que succeeixen a partir d'uns moments i unes situacions molt concretes, podríem dir que l'any 86 existien els ingredients ideals perquè aquesta escena local comencés a tenir presència.

Des d’una perspectiva d’escena artística local, però, l’aparició del Centre d’Art la Panera a principis dels 2000 va frustrar algunes carreres d’artistes sorgides de les Entregues que, tot i tenir un cos relativament sòlid en aquell moment, no estaven al nivell que exigia el nou Centre d’art centrat a situar la ciutat de Lleida en el mapa de l’art contemporani espanyol i sud-europeu, amb una estratègia rigorosa i intel·ligent per part de la seva directora. En aquell moment de la Panera, tot i que es va provar d’incorporar les Entregues a la seva programació el primer any de Centre, no s’acabaven d’ajustar amb els nous plantejaments i programació que es volia assolir, i és aquí on l’Ajuntament hauria hagut de ser, un altre cop, valent i útil i preguntar-se: Lleida necessita a principis del 2000 un Centre d’Art contemporani de primer nivell? Absolutament sí; Lleida necessita un espai dedicat a l’art jove i emergent del territori articulat amb la resta de Catalunya mitjançant una convocatòria en format premi i que vagi en paral·lel i en relació amb la Panera? Probablement també. Si la Panera no podia absorbir o no li interessava incorporar els premis Entrega, per les raons que siguin, des de les institucions s’haurien d’haver buscat estratègies i maneres de conservar-lo i fer-lo créixer.

És qüestió de voluntats i diners (i tothom sap que de diners sempre n’hi ha, una altra cosa és que es vulguin destinar a propostes que no donin rèdit polític, o vots). En aquest punt faig aquesta reflexió: si plantegéssim una anàlisi objectiva del que suposaria tenir una escena local exemplar, passaria per la necessitat de desenvolupar una estructura professional estable al voltant de l’art contemporani a partir d’establir i consolidar elements com ara: institucions amb llarga tradició, plataformes de nova definició, un sistema important de suport a la creació, universitats i espais educatius amb vincles i una voluntat nacional i internacional, tot això vinculat a una sèrie de propostes independents (siguin aquestes galeries o space projects) que van apareixent i desapareixent. I sobretot els artistes, com a element clau en la definició de tota l’estructura.

Com veieu encara hi ha molta feina a fer. En l’actualitat, podem dir que es torna a tenir, un altre cop, una tímida però digna escena artística local jove posterior als premis Entrega, aquesta vegada desvinculada de l’escola d’art com fa un parell de dècades, però sostinguda i assistida per programes propis en aquest cas de la Panera com Demo (2011-2020) o el desaparegut –fins fa escassos dies– Arxiu Javelina impulsat a principis del 2018. Des del passat mes de setembre, el Centre d’Art la Panera fa un gir en la seva línia directiva i sembla –haurem de veure en els pròxims mesos– que s’alinea de manera directa amb el context artístic lleidatà i territorial.

Imagino que tot és cosa d’equilibris. Destinar tots els esforços i energia al context territorial podria ser contraproduent a escala de relacions i connexions amb altres territoris i contextos artístics, i sobretot contraproduent per al creixement dels nostres artistes, és necessari, al meu entendre, aquesta relació entre artistes, projectes i mirades que venen de l’exterior. O, qui sap, potser l’actual Panera es convertirà en aquell espai intermedi que s’anhelava als 2000 per als artistes locals; i la nova nomenclatura del Morera (Museu d’Art Modern i Contemporani de Lleida) és l’indicador d’un nou estatus d’art contemporani a la ciutat.

tracking