Amb Wagner a Bayreuth
L’autocar ens recull puntual a les 14:45 davant de l’hotel Rheingold. Un nom d’hotel apropiat per rebre a gent que va a Bayreuth precisament a escoltar òperes de Wagner al Festspielhaus de la Grüner Hügel (turó verd). Arribats a lloc una hora abans que comenci Parsifal, la gent aprofita per donar un tomb pels voltants del famós edifici dissenyat pel mateix Wagner i construït per O. Brückwald entre 1872-75. La construcció va costar molts diners i no va ser gens fàcil aconseguir-los. Si no arriba a ser per l’ajuda final de Lluís II de Baviera –el rei boig–, segur que ara no gaudiríem d’aquest mite cultural. La gent en general va molt arreglada. Vestits foscos i corbates –també de llacet– entre els homes i vestits més sofisticats i variats entre les dones. També hi ha gent que va esport i altres que aprofiten l’ocasió per a lluir outfits més provocadors entre un públic més aviat conservador i no gaire jove. Els jardins del voltant, molt cuidats, conviden a passejar i a preparar-se per a la comunió artística que es viurà dins de l’edifici. Els trompetistes des de la terrassa reial ens avisen que falten 15 minuts. Es passa el control d’entrades i ara ja estàs dins del temple de la música wagneriana. Quasi tot igual des de la primera funció del 1876. Un espai on llargues files de butaques de fusta molt incòmodes t’esperen per a les properes 4 hores. 1.925 butaques, on tothom s’ha d’esperar dret fins que s’emplena tota la fila. No hi ha espai per passar. Si algú del mig de la filera arriba tard, li toca anar recitant un llarg Entschuldigung (perdó) a mesura que passa davant la gent. A l’hora prevista es tanquen les portes i ja no pot entrar ningú. Tot molt fosc i pendents de l’escenari. El públic no pot veure l’orquestra, ni el director. Aquests queden amagats sota el concepte wagnerià de “fossa mística”. Ell volia concentració absoluta amb tot el que passés a sobre de l‘escenari. Una combinació perfecta de música, text, teatre i escenografia. Aquesta última, però, no sempre reeixida per a desesperació d’alguns wagnerians purs. Dos llargues pauses entre actes allarguen aquesta experiència i l’amplien en l’aspecte gastronòmic gràcies als espais de menjar i beure que hi ha als voltants. Vuit hores després l’autocar ens torna a l’hotel. Hores que m’han semblat un oasi temporal i una metàfora d’un món actual en el qual impera el soroll i el crit per sobre de la música i el cant.
