Alts i baixos

Parlava l’enyorat Steiner de la paradoxa de l’escriptor, que escriu des de casa pàgines i pàgines sobre la condició humana sense posar el peu al carrer. És a dir, algú que descriu allò que s’esdevé lluny d’ell, que es troba enclaustrat llegint i abocant negre sobre blanc les estelles de l’ànima. Un salt, un decalatge, encara més impressionant potser en el cas de la filosofia. Steiner es posava a si mateix en aquesta tessitura, en el sac dels qui han de bregar en el buit de tal precipici. En el fons es tracta d’una qüestió ètica, i si gratem una mica més, moral, perquè té a veure amb els fonaments personals i els col·lectius, la base de tot judici. Balzac en seria un exemple perfecte, un grafòman compulsiu que, i heus aquí la paradoxa –i la grandesa de la creació–, es recloïa a casa per talent, per vocació i per necessitat crematística i alimentària i componia pàgines en les quals va reflectir, com pocs, els plecs de l’ésser. Llàstima que, com ens explica Stefan Zweig al biografiar-lo, quan va assolir l’estatus de gran i reconegut autor, amb luxosa casa inclosa, li va sobrevenir la mort, tan capritxosa, ella. Una incongruència més del destí.

Un altre exemple del salt saltat, de l’abisme perforat, podria ser Victor Hugo quan va recloure’s a la britànica illa de Guernsey, desterrat pel Segon Imperi, i va començar a escriure sense a penes llibres un pròleg a la traducció francesa que el seu fill feia de Shakespeare. S’hi va posar i no va parar fins a les sis-centes pàgines. Encara avui és el millor que mai s’ha escrit, i se n’han escrit oceans, del monstre de Stratford vora l’Avon, un panoràmic exercici intel·lectual sobre la condició de Geni i la missió de l’Art, així, en majúscules.

Per no parlar del clàssic entre els clàssics de l’aïllament, Montaigne, que trobo que radica el seu valor en el mateix que els altres individus de la seva rara espècie: baixa. Montaigne baixa de no se sap on, potser d’un altre planeta, i posa a l’abast del lector –també de l’actual, comprovem badant els ulls– un cim cultural que s’arrossega per terra, allà on es torcen els músculs, on s’excreten els líquids, de la naturalesa humana. Shakespeare també baixava. I Steiner. I Hugo. El problema, la tragèdia, apareix quan alguns, tants, pugen, o fan per pujar-nos, a un lloc on a la fi podràs comprovar tan sols una mediocritat nua i molt trista.