SEGRE

Creado:

Actualizado:

Aquest és el moment en què tornes a veure/ les baies roges de la cendra del turó/ i al cel obscur/ les migracions nocturnes dels ocells.// M’entristeix pensar/ que els morts no les veuran:/ les coses de les quals depenem/ desapareixen.// Què farà aleshores l’ànima per consolar-se?/ Em dic que potser no necessiti/ ja aquests plaers; potser n’hi ha prou simplement no sent,/ tot i que sigui dur imaginar-ho.”

Així fa el primer poema d’Averno, un dels grans llibres de la nova premi Nobel de literatura. Vaig descobrir fa anys Louise Glück en un volum que encara avui considero la seva fita més perfecta, L’iris salvatge, i des d’aleshores mai ha deixat d’acompanyar-me. La seva alta literatura té en efecte aquesta sensació d’acompanyament, d’agombolament, en tant que sona fluida, transparent, gràcil. Però de seguida t’adones que rere el to de confessió respira una veu diferent, d’una potència desmesurada, que és capaç de descriure al detall les superfícies de totes les coses, els paisatges propers, els horitzons, la natura, la geografia d’un cos, i alhora tot allò que s’hi afona, que hi batega al ritme de la cadència dels seus versos. Una veritat, podríem dir-ne, que et parla i t’il·lumina.

Feia temps que el premi Nobel, tan imperfecte i tan necessari en temps difícils per a la literatura, no era tan just. Que una poeta el guanyi és una gran notícia per als lectors del món, allà on siguin, perquè Glück, com Margaret Atwood o Sharon Olds, saben fer de la intimitat personal un ressò de la intimitat del món, de la menudesa quasi imperceptible fins a la sentència, en un gest perenne d’elegància sentimental i moral, tan esquiva, tan ignota, avui, aquella que sap escodrinyar i regirar el dolor, la seva essència i la seva significació, sense exhibir-se del tot, sense caure en la impudícia ni l’ampul·lositat, despullant-se sense despullar-se sencera. Caminar en el límit de tal frontera, d’aquest precipici estètic, està a l’abast de molt pocs.

“Al final del sofriment/ m’esperava una porta.” I ens la mostra, a poc a poc, a força de lucidesa i d’intel·ligència, a còpia d’una autobiografia implacable que es va convertint en vida comuna, en vida. La parla de Glück mai és fútil, es poua, i rescata per exemple de la mort dels éssers estimats el que encara haurà de servir-nos. “Vam saber que no és propi de la naturalesa humana/ estimar tan sols allò que ens retorna amor.”

tracking