ERC(s)

No entenc, o diguem que no acabo d’entendre, la deriva d’ERC. Puc entendre, només faltaria, que el partit es posi de perfil uns mesos abans de les eleccions, perquè al cap i a la fi, més enllà del país que vols guarir, la seva raó de ser darrera és l’electoral, la brega cada cert temps amb els rivals, sobretot els més propers, que serveix a més per crear una identitat, o una mena d’identitat canviant amb els temps. Però la deriva que esmentava, en el cas d’un històric com els republicans, estranya per sorprenent i perquè, segons es veu i encara es veurà més cruelment al febrer, ha perdut la memòria, les arrels que el sostenen. ERC ha dilapidat en mesos les tres sigles, potser perquè les ha entès al revés de com cal entendre-les: de dreta a esquerra. Primer Catalunya, després república i finalment l’esquerra. I, tot i així, encara ha anat enfonsant-se, escorant-se, fins a dissoldre el referent fonamental. Pactar amb socialistes i podemites a Madrid no subratlla la teva progressia sinó que, ateses les circumstàncies, la difumina, per no dir que la rebenta. Parapetar amb el teu vot gasiu aquell qui ha fotut a la presó el teu líder i es nega a treure’l, és errar el tret electoral i moral. I per justificar-ho bombardegen a tothom amb arguments d’allò més peregrins, com vociferar, tristament, que oblidem l’1 d’Octubre. Dir això en plaça pública representa un error de calat històric que farà molt de mal. I mentrestant Gabriel Rufián assenyala a una suposada dreta feixista independentista per fer, una vegada més, d’equilibrista davant dels seus votants i deixar en mal lloc l’estratègia que amb Oriol Junqueras va dur el partit fins a cotes històriques, ara tan compromeses. Rufián era un pinxo que excel·lia en les seves tasques d’ariet de les xarxes, i amb el seu brillant populisme donava aire a una estructura excessivament intel·lectualitzada, però no excel·leix tant quan ha prendre les regnes i liderar. Si el que pretenia era, seguint les consignes internes, eixamplar la seva pròpia base, va per mal camí i ja farà tard si vol rectificar. Si buscava posturejar davant d’un possible tsunami de vots cuinats a Waterloo, ha equivocat el gest. I ja no es tracta de pàtries i traïdors i esquerres i dretes, una dialèctica buida i demagògica, com la que ell usa per etzibar-nos, irat, que hem de triar entre electoralisme o vida. Es tracta de fer política des de la coherència i l’honestedat.