Amb Jordi Jové

Ja fa vint anys que se’n va anar Jordi Jové Lamenca. Ara mateix, en tinc dos més dels que ell tenia quan va morir, i se’m fa estrany, perquè va ser professor meu a la carrera a la Universitat de Lleida als noranta del segle passat i després (i durant) company de trifulgues literàries diverses. Era l’època en la qual, si em permeteu posar-me en mode padrinet, la facultat de Lletres responia bastant al que en teoria els seus alumnes i professors havien d’atresorar: vocació. Amor per la literatura, respecte pels llibres. I d’aquí a la manifestació, a l’explosió dels gustos, només hi havia un breu sender, el que porta a les converses, a les lectures en companyia, a la complicitat entre creadors (i animadversions), a l’ebullició constant que ha de ser tota universitat, tot centre de coneixement, a les aules, als passadissos, als claustres, als bars i les cafeteries, a les ciutats. Una filosofia que s’ha anat perdent, quan aquests centres s’han convertit en màquines de fer diners, de quadrar números, i no ciutadans cultes i lliurepensadors. I una filosofia que el Jordi Jové va encarnar literalment, des del primer dia que el vaig conèixer a classe, que tant podia fer en una aula esquifida de l’últim dels racons del Rectorat fins a la taula d’un bar o improvisadament al seu despatx, classes obertes, com aquells dies memorables, saltant d’un poema de Góngora a El sol del membrillo d’Erice. Voldria recordar-lo com el vaig veure la darrera vegada, quan d’un bot va entrar al meu cotxe davant d’Indíbil i Mandoni al creuar-nos per casualitat i vam estar rient i parlant, com sempre, de llibres i música, mentre el portava a una cita misteriosa. Atropellava el temps mentre el temps l’envestia també. 

La seva era una intel·ligència ràpida, molt peculiar, que sabia relacionar extrems que ningú altre podia imaginar, empès per la seva ànsia de cultura transversal que tot ho relligava. Ho amania amb un humor fosc, maleït, amb lapses inesperats d’una melancolia tan fonda que anava fins al passat i crec que es rebotava fins a futurs infinits, on ara deu viure. 

La seva poesia –que Pere Rovira i Jaume Pont van aplegar a Les hores oblidades– funciona igual i també deixa un rastre, un alè perdurable, d’innocència infantil, de primera revelació, com un nen espantat que no gosa sortir a jugar. I surt.