Paper paper

Lamine Yamal i Lewandowski, a cops de puny en l’entrenament del Barça”, titulava fa uns dies un mitjà digital català. Obrint el link i llegint la suposada notícia, hi trobem moltes ratlles de palla per, al final de l’article, afirmar que tots dos “van protagonitzar una curiosa baralla en l’entrenament, evidentment, de forma amistosa. Ambdós van mostrar les seves habilitats en la lluita lliure, que es va saldar amb el 9 com a vencedor, aprofitant la seva envergadura i la seva experiència”. A banda d’un insult a la intel·ligència i a la integritat dels seus lectors, que farien bé de desertar d’un mitjà que tan descaradament els perverteix i manipula, el titular no deixa de ser un símptoma més d’una malaltia general en la societat d’avui dia. Ja no calen notícies per fer notícies. Però això fa segles que dura!, podríem argumentar, i amb raó, però la diferència és que ara aquesta mala praxi s’ha generalitzat i pot córrer com la pólvora a les xarxes, i a internet en general, perquè la batalla que es lliura es compta per visites, comentaris, likes, hashtags i tants clics passavolants com faci falta. De fet, aquesta monstruositat de periodisme superficial i mancat de bona fe no deixa de ser filla dels nous principis que ens regeixen. Alguns dels grans filòsofs actuals, com Byung-Chul Han, vindiquen fins a l’afonia retornar als espais de meditació, de pausa, per poder reconnectar-nos amb la realitat diguem-ne analògica, tangible. I tornar a una profunditat necessària, mentre expulsem la rapidesa amb què la societat ens torpedina la línia de flotació de la nostra felicitat.

Haurem de tornar, també, als diaris de paper, aquells que ens donen una visió contrastada, amb el màxim de relleu possible, de fets objectius. Un bon exemple d’aquesta lluita contra la fal·làcia va ser el perfil a pàgina sencera sobre Cristóbal Montoro que vam poder llegir diumenge en aquest diari, obra de Josep Grau la lletra i Edgar Becerra la il·lustració. Creacions que dignifiquen un mitjà, i el seu lector, als antípodes del que dèiem en el primer paràgraf d’aquestes ratlles.

Com que tenim el món a les mans, estem perdent el món. Se’ns escola entre els dits, perquè no s’atura. No tenim temps. Ni el temps, que deia Sèneca que era la nostra única possessió vertadera, ja no ens pertany. O sí: depèn de la nostra tria.