Les pel·lícules són persones
El passat dia de Reis va morir Béla Tarr, un dels grans mestres fílmics de la modernitat. Va dirigir només onze pel·lícules en quaranta anys, però els genis necessiten tan sols un grapat de bones creacions per perviure. Quan Tarr va anar a conèixer László Krasznahorkai perquè volia portar al cine El tango satànic, l’escriptor el va fer fora i fins i tot li va etzibar que no escriuria mai més. De vegades els artistes tenen aquests rampells estúpids i deixen surar la seva pròpia obscuritat. Tarr va fer la volta a la casa i va insistir colpejant al vidre de la finestra. “Mira les meves pel·lícules i ho entendràs.” Així va començar una fructífera relació entre els dos, coronada per aquesta obra mestra que és Sátántangó i quan van escriure a quatre mans el guió de l’esplèndida L’home de Londres, a partir d’un relat de Simenon. El pla seqüència que obre aquest darrer film justifica tota una història del cine.
El tango satànic dura més de set hores. I Tarr detestava que la passessin en filmoteques i a la televisió per parts. Cal veure-la sencera, és un exercici fonamental de l’experiència, deia sovint. La prosa de Krasznahorkai, que va acabar guanyant el Nobel l’any passat molt gràcies al seu amic cineasta, que hi va confiar des dels principis, flueix entrelligada a la mirada de Tarr, una narrativa compartida de lentitud, d’estirar el temps endavant i endarrere, de demorar-se en la bellesa i la brutícia de la realitat. Es pot aixecar un monument al batec primordial de la nostra vida mentre mostrem al món la veu de qui a penes en té, una incisió dolorosa en el col·lapse de l’humanisme i el triomf del capitalisme. Si Tarr hagués sobreviscut uns anys més, potser hauria decidit marxar igual, perquè les seves intuïcions, les seves certeses, van complint-se cada dia que passa. Per ell, una pel·lícula és “una persona”, amb qui “compartim” una història d’intimitat. Pot, un plantejament estètic, parsimoniós, encloure un plantejament polític, moral. De fet, sempre hauria de fer-ho. Ningú com ell ha tractat millor el silenci, el fang, la pluja. L’univers palpable en una pela de patata. La infància a l’Hongria comunista dels cinquanta dins de totes les dècades. Els marginats, els desesperançats, els sensesostre enmig de l’opulència de Viena, el seu últim treball. “Sou lliures! Em cago en la indústria cinematogràfica”, va exclamar al març a Barcelona davant del seu auditori. “Viviu la vida, estudieu la vida. I el cine... vindrà.”
