El teu barret al vent
Tom: “Una vegada vaig tenir un somni. Caminava pel bosc, no sé per què, es va aixecar vent i el meu barret va volar.” Verna: “I el vas perseguir, no? Corries i corries i finalment l’agafaves. El vas recollir, però ja no era un barret, s’havia convertit en una altra cosa, en una cosa meravellosa.” Tom: “No, seguia sent un barret i no el vaig perseguir. No hi ha res més ridícul que un home corrent rere el seu propi barret.”
Aquesta és la gloriosa conversa entre Gabriel Byrne i Marcia Gay Harden a la no menys gloriosa Miller’s Crossing, dels germans Coen, que algú va tenir la delirant, i bellíssima, ocurrència de titular al castellà com a Muerte entre las flores. Si aquell Tom Reagan hagués viscut aquests dies a Lleida, hauria hagut d’humiliar-se i córrer rere el seu barret, malgrat les convencions, com si corregués rere el seu propi i desesperat somni, que s’arrossega mentre rebota per terra. Perquè en efecte el vent és, entre les habituals inclemències meteorològiques, la més cruel, com si fos abril, quan no anuncia d’on prové ni el lloc cap al qual es dirigeix amb tanta pressa, mentre et trepana les oïdes, et travessa la gola i els pulmons, et sadolla de no-res els ossos, t’asseca els ulls perquè ni hi vegin ni mirin, ni a ell, al vent, el que no pot observar-se sinó en els objectes aliens, com una bossa que la paperera al carrer regurgita. I t’escabella sense pietat, fins que aparentes ser allò que no ets, o que potser ets en el fons, una caricatura de tu mateix, descompost com sacsejat per la mà d’algun dimoni picassià.
El vent mata l’elegància, l’anihila fins a deixar-la obsoleta. L’elegància era una de les obsessions dels meus pares, sobretot del pare, que sabia des que era petit que el primer sou de la seva vida aniria invertit en un trage (no hi ha terme en català que funcioni per traje: tratge, trajo, vestit...). I així va ser. No era una qüestió de posat per a l’escalafó social, sinó mes aviat un exercici de dignitat. Tots dos sempre parlaven de Gary Cooper com el símbol de l’elegància, amb Cary Grant i David Niven. L’elegància, fins i tot contra el vent, és innata, interior, i si l’acompanyes d’un bon embolcall és sublim. Una màxima que també aplicaven a l’àmbit moral, aquell en el qual distingim la línia invisible que ens separa dels altres, o ens hi uneix. L’elegància, com el barret, ja tan sols anacronismes.
