Mentir amb estadístiques

El britànic Benjamin Disraeli citava que hi ha “mentides, grans mentides i estadístiques”. Aquesta afirmació convida a desconfiar de la ciència estadística, a la qual sempre es presenta com una manera adulterada de faltar a la veritat. Com mentir amb estadístiques és un llibre amè i aclaridor publicat fa uns quants anys per l’escriptor Darrell Huff. Hi ha mil maneres de presentar dades per aconseguir desorientar el receptor sense mentir estrictament, i Huff n’explica unes quantes. No és un manual per a la pràctica de l’engany, sinó per protegir-se’n: “Els desaprensius coneixen els trucs; les persones honrades els han d’aprendre”. Tanmateix, les estadístiques són necessàries per adoptar decisions sobre realitats. Els governants es refien de les estadístiques per orientar les seves polítiques, i si es basen en xifres errònies les polítiques també ho seran. Per això, posa els pèls de punta les dades que va donar a conèixer el CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya) aquest passat dijous. Amb un treball de camp de 2.000 entrevistes fetes entre el 14 de febrer i el 14 de març, ens dibuixa un escenari favorable al partit que ens governa. El PSC, amb Salvador Illa, tornaria a guanyar les eleccions i mantindria els 42 escons actuals. La gran sorpresa és Junts, continua en caiguda lliure per culpa d’un líder absent al territori i per no trobar el rumb, que perdria 8 diputats dels 35 que té actualment. ERC es manté en tercera posició, i a la resta tot es manté igual. L’excepció és Aliança Catalana, que continua imparable i veu com passa dels 2 actuals a 10, gràcies als 8 escons que perden els de Junts. Personalment, diria que en són molts més... A més d’aquestes dades, n’hi ha d’altres que també em sorprenen. Com pot ser que als enquestats no els hagi afectat la mala gestió de Rodalies, en canvi, els agrada molt el canvi de patró en la política catalana. El suport a la independència continua caient (ara només hi ha un 38% de partidaris). El factor de l’habitatge és molt més important que el paper de la immigració a la societat catalana. En definitiva, no calen enquestes per saber quants arbres d’Aitona han florit, però el que passa al conjunt d’un país no es pot observar amb precisió a simple vista, perquè la vista sempre ens enganya de mil maneres.