La primera vegada

No, avui no escriuré sobre el primer petó, ni sobre el primer orgasme. Parlaré de la primera vegada que vaig anar a un gran restaurant. Va ser el 25 de maig de 1985 a la Fonda del Nastasi de la carretera d’Osca, acompanyat per tota la família, era la celebració de la meva primera comunió. És ben cert que en la memòria (la de quan tenia menys de 8 anys) també hi tinc present la Lluna de Sudanell, el que hi havia al parc de les Basses, o fins i tot l’estrellat lleidatà Molí de la Nora. També de fora de Lleida hi tinc en el record els barcelonins Botafumeiro i Olivé, com també el Rusc a Andorra.

La Fonda del Nastasi continua com un gran espai gastronòmic i hoteler, i el desaparegut Forn del Nastasi del carrer Salmerón va ser tot un referent en cuina lleidatana. També hi va haver el Nou Forn, el Tapas Bus, la Torre, Las Bodegas... Aquests establiments, a més de ser puntals gastronòmics on gaudir de productes autòctons de casa nostra, varen ser la millor escola que va tenir tota una generació de cuiners i cambrers.

Tornant a la comunió, recordo la festa amb molt de “carinyo”, tinc una emoció sensual en la meva memòria. Jo, que ni pensava on em portaria la vida, sí que començava a posicionar-me com a futur gastrònom. Mai n’he escrit, sobre això, ni mai em podia imaginar que quatre dècades després en parlaria en un article com aquest que esteu llegint. Tampoc em podia imaginar que arribaria a ser Acadèmic de l’Acadèmia Catalana de Gastronomia i Nutrició, entitat que em va acceptar com a membre ara fa 3 anys per tal d’explicar com som els catalans a partir del que mengem i bevem.

Aquell cuiner que va encendre la flama d’aquestes personals essències és l’alguairenc Josep Lladonosa i Amperi, més conegut per tots com el Pepito de la Fonda. Amb ell he tingut el privilegi de parlar molt, als seus restaurants, al carrer, a la cuina, a la vora del foc... d’economia, de política, de persones, de reptes, dels somnis, de la seva estimada família, de la resta de companys... i sempre, sempre, li he vist la llum a la seva mirada. Per això i pels meus records, aquest any en què Catalunya és la Regió Mundial de la Gastronomia, caldria que d’alguna manera el nostre territori li fes el tan desitjat reconeixement que es mereix. Sincerament, el Pepito ha estimat Lleida i tota Lleida l’ha estimat...