La meva Caliuada

Vaig viure durant una dècada a l’últim edifici de pisos de Rovira Roure, és on encara viuen els meus pares. Diversos cops l’any observava com certs homes coneguts a Lleida caminaven en direcció a un xalet proper. Mai m’hauria imaginat que un dia arribaria a ser jo el protagonista d’aquestes trobades. És obvi que del Caliu Ilerdenc se’n saben coses. Cadascú n’ha fet el relat que més li ha interessat. El passat que ha tingut aquesta entitat està escrit. En sabem que va tenir una estreta vinculació amb els governants del segle passat i com era la seva interpretació del patriotisme local. Han passat membres amb poder i molt influents, i va pel camí de fer 90 anys d’existència. Abans-d’ahir, però, vaig comprovar que el Caliu actual no té gaire similitud al que molts es pensen que realment és. L’etiqueta hi és present, però l’actual equip que el dirigeix està per la tasca de fer entendre que les entitats s’adapten al moment que conviuen. El seu president, el Manel Gigó, i la junta que l’acompanya aspiren a fer que el Caliu sigui una entitat oberta i plural. Amb sentit comú i mà estesa confien que tot passat sigui respectat, i que tot futur sigui escrit amb independència de pensament. En el meu cas, vaig ser el convidat de la caliuada de Sant Jordi i hi vaig anar per parlar de les empreses familiars de Lleida. El ritual és amè i molt interessant. Es queda per dinar o per sopar (depenent l’època de l’any), hi ha una prèvia de debat obert abanderada pel Jordi Mestre i després de l’àpat hi ha una sobretaula. Aquest darrer període va ser una xerrada que em va tocar liderar a mi. Va ser llarga i molt interessant. Temes com el relleu en les empreses familiars, la preocupació pel comerç local, l’economia de Lleida i el seu posicionament a l’exterior... o la meva aportació cap al Caliu sobre com han d’intentar obrir-se a homes i dones (per què no?) de la meva generació. Al Caliu m’hi vaig trobar molt bé i vaig intentar sortir-me’n adequadament d’algunes preguntes afilades, com les que em va fer l’antic president Pere Clapés. Víctor Colomé i Josep Ramon Pigem també varen fer interessants aportacions al col·loqui. Sincerament, des de la desconeixença i la ignorància es pot opinar molt; però amb la vivència, la realitat pot ser una altra.