Complicitat política
El president Sánchez no està en el seu millor moment. Se’l veu sol. La primera reacció la setmana passada, quan va sorgir l’escàndol d’Ábalos i Cerdán cobrant comissions il·legals, va ser de penediment. Ens va fer la sensació que estava impactat pel que acabava de saber i podria estar plantejant-se tirar la tovallola. Alguns auguràvem la seva mort política i pronosticàvem una nova convocatòria d’eleccions. Malgrat que tots dos companys socialistes mantenen que són innocents, les gravacions de l’UCO ens ha demostrat tot el contrari. Han posat Pedro Sánchez sota les cordes. En el seu moment els va defensar com ningú, i ara afirma que l’han traït. Aquest dilluns Sánchez va tornar amb el seu tarannà tan característic, aquell que sempre li ha permès aixecar-se, inclús en les crisis més profundes. Després de reunir-se amb l’executiva del seu partit, va afirmar que resistirà, que no avançarà les eleccions, i va reptar PP i Vox a presentar una moció de censura per si realment volen que abandoni la Moncloa. Tothom recorda que Pedro Sánchez va ser investit president el 2018 gràcies a una moció de censura contra Mariano Rajoy, fonamentada pels casos de corrupció del PP. En aquella ocasió va prometre regeneració democràtica i combatre la corrupció. A més, durant el seu mandat com a president ha dit i repetit que el seu govern “està net”, que no està involucrat en cap cas corrupte i que, si en descobrien algun, actuarien ràpidament. Ara mateix hi ha dubtes sobre si sortiran més draps bruts dels àudios de Koldo García, l’amic d’Ábalos i de Cerdán, que és el que havia gravat les converses. Davant aquest context d’inestabilitat, és totalment comprensible que ens costi acceptar que Sánchez esgotarà els dos anys que li queden de legislatura. Amb tot, és evident que l’oposició no té capacitat per forçar la caiguda de Sánchez. Però, amb la capacitat de resistència que ha demostrat el socialista, res no fa pensar que la crisi provocada pels seus amics el faci caure. Ara bé, en política tot és possible, i fer caure el “govern més progressista de la història” no només depèn de la dreta. Els seus socis parlamentaris caldria que ara demostressin la seva força. Ara han de demostrar si volen ser còmplices o no d’aquesta suposada trama corrupta.
