Extinció de la classe mitjana

Tots els que em coneixeu sabeu que tinc un discurs que últimament repeteixo massa sovint. No hi ha trobada en què no digui la frase: “La classe mitjana està desapareixent!” Segons l’OCDE, els que estem en aquest rang aportem a les nostres cases uns ingressos que van entre el 75% i el 200% de la mitjana dels ingressos de la població. Un estudi recent de CaixaBank ens diu que venim d’uns anys en què les crisis financeres varen repercutir negativament en els nostres ingressos, i que el darrer 2025 aquests han pujat poc més d’un 3%. Així i tot, ja fa temps que tots aquells que ens trobem al mig estem patint, però ara ens estan ofegant. Ens trobem en un moment en què treballar no garanteix viure amb dignitat. I, tristament, no em trobo ningú que m’ho pugui rebatre. L’autònom, el petit empresari o bé el professional liberal vivim amb l’ai al cor. El que abans era esforç i recompensa, ara és esforç i càstig. Cotitzacions altes, impostos desmesurats, burocràcia absurda i serveis públics que no estan a l’altura del que paguem. I si tens la mala sort de prosperar una mica, t’assenyalen. En definitiva, ens estan robant la il·lusió. I això és greu, molt greu! Perquè la classe mitjana som el motor d’un país. Som qui crea llocs de feina, qui manté el comerç local, qui paga escoles i hospitals, qui aixeca la persiana cada matí. I alguns, fins i tot, ens dediquem/dedicàvem a la filantropia i el mecenatge. Però des de fa un temps, se’ns ha convertit en culpables de tot i en beneficiaris de res. La cultura de la subvenció ha substituït la cultura de l’esforç.

El missatge que es transmet és clar: si treballes, pagues; si no treballes, cobres. I així, el sistema es va enfonsant, perquè sense contribució no hi ha benestar. Soc una persona liberal, que crec en una Catalunya amb una classe mitjana forta (com la que teníem en un passat i que era un referent), alliberada de l’asfíxia fiscal i respectada per l’administració. Crec en l’estímul al mèrit i no en el càstig a l’èxit. Cal abaixar impostos, simplificar tràmits, incentivar el talent i deixar de posar bastons a les rodes als que generem riquesa. El futur català no passarà mai per carregar als mateixos de sempre. O fem costat a qui aixeca el país o l’enfonsarem del tot. I sense cap més embut, aquí us ho deixo. Au, que tingueu un molt bon Sant Valentí!