SEGRE

Creado:

Actualizado:

días de Navidad, la minisèrie de Pau Freixa que acaba d’estrenar Netflix, és bona en general i boníssima en els seus millors moments. Són tres capítols de to molt diferent que reflecteixen dinars de Nadal de quatre germanes en tres moments de les seves vides (nenes, mares, àvies). El primer és un conte de Nadal clàssic de bella factura amb un aire innocent, proper a Mujercitas; el segon és un drama poderós; el tercer és una tragicomèdia almodovariana amb moments hilarants. En tots tres hi ressonen com un baix continu els silencis i els secrets. La sèrie és formidable en el segon capítol, ple d’aquella mena de detalls que converteixen el que és bo en excel·lent. En el tercer desbarra perquè les actrius són massa bones. Victoria Abril, Charo López, Ángela Molina i Verónica Forqué es mengen els personatges sense pietat. És el problema dels actors que són massa grans. No veiem els personatges, només els veiem a ells. Els millors actors saben amagar-se darrere els personatges; no ens adonem que són ells els que els interpreten; passen desapercebuts perquè només veiem –només ens deixen veure– els protagonistes de les històries que ens conten. (També els creadors més grans, per exemple Shakespeare, saben amagar-se darrere els seus drames. Són els més grans perquè ens conten la nostra vida, no la seva). Abril, López, Molina i Forqué no són les millors, però s’hi assemblen molt, i veure aquestes actrius enormes fent el que els dóna la gana i rient-se de la vida en un capítol gamberro i bizarro no té preu. L’histrionisme, el vodevil, l’absurd i l’esperpent de qui ja torna de tot són una magnífica manera de desafiar la borrosa sintaxi de la mort. Ens fem grans i cada vegada tenim més carta blanca per dir animalades i ser feliços. La setmana passada vaig conèixer el Martí, el fill de la meva amiga Helena. Cada Nadal faig balanç de la meva vida, analitzo els guanys i les pèrdues, i sempre dono les gràcies al Déu que no existeix i que reneix en cada nen que neix. A casa, a Guissona, hi ha secrets i silencis, molts silencis, però cada desembre m’hi esperen la por innocent i els contes de la infantesa, i els moments de felicitat surten a trobar-me des del passat com senyoretes amb llumets d’oli. Em fa pànic pensar que, si mai falta la mare, morirà aquesta mentida fascinant.

tracking