Setembre

Els primers dies de setembre tenen alguna cosa de melangiosos. Si t’apropes una caragola de mar a l’orella, arriba el so esmorteït d’Earth, Wind & Fire cantant en falset la fi de l’estiu. La calor no afluixa, però la llum ja no té la inclemència d’un fluorescent d’ascensor. Tardes daurades per acomiadar l’any. Tant és el calendari. No cal inventar-se una tradició tan falsa com la de menjar raïm fora de temporada per canviar de cicle. Hi ha un renaixement implícit en el mes que vam estrenar ahir. Potser és el retorn a la rutina després de vacances, l’olor de llibres nous esperant que comenci el curs o la fe en el futur que hi ha implícita en el gest de comprar-se una agenda. Un començament prometedor amb el matalàs de saber que d’aquí a quatre mesos ens donarem una nova oportunitat.  Com si ara només féssim un assaig general del 2023. Setembre és endorfina segregada a raig quan s’adquireix material escolar. Quan es prova la suavitat d’un bolígraf sense saber, encara, quines paraules escriurà. La fe intacta en les nostres possibilitats. Defallirem abans no arribi el fred, en som conscients. Potser per això ens reservarem alguna llibreta. Com aquells vestits de mudar que es penjaven a l’armari esperant ocasions que mai no arribarien. Eldorado ocult entre les pàgines en blanc d’un quadern que s’obre dòcil, reptant-te a conquerir un món que no existeix. L’abisme aclaparador d’avançar sense coordenades. La por irracional a profanar aquell primer full. Em costa estrenar una llibreta. És com si no volgués malbaratar les oportunitats que m’ofereix. I sé que un dia hi faré una anotació intranscendent i el quadern acabarà sent un objecte d’escriptori sense màgia ni misteri i compraré una altra llibreta en què dipositaré, intactes, les mateixes esperances. No renunciem a encetar un nou curs, encara que faci dècades que no anem a escola, que no recordem la sensació d’eternitat que tenien les vacances. “¿Cuántos siglos caben en las horas de un niño?”, es pregunta Luis Cernuda. Hi ha un temps en què el futur ofereix tantes possibilitats que cap dels llapis que comprarem aquests dies tindrà una mina prou llarga per escriure tantes vides com podríem viure sense ser conscients que arribarà el moment en què “el tiempo nos alcanza”.