Callar el que penses

ser feliç de tant en tant és un bon costum que està bé mantenir tota la vida. Arriba un moment en què l’existència se’ns planteja com un encreuament de camins entre la melancolia de l’edat i l’alegria. Mai no ets massa vell per fixar-te un altre objectiu ni per somiar un altre somni. La vida és miserable quan no l’embelleix l’amor. L’amor immortal, única garantia d’ordre al món. L’enginy sedueix la bellesa i la bellesa enalteix l’enginy, però només tu ens salves de l’abisme infernal, oh, amor immortal! Aspirem a parar el temps, o potser a eliminar-lo, i només els records, alguns de quan ens ensenyaven a assistir a les vetlles sense conèixer el difunt i acompanyar en el sentiment els vius com si sabéssim què és perdre algú, ens fan agenollar. L’edat d’or ens arriba quan ens oblidem de l’or. Tots els dolors es resumeixen en un: haver perdut el Jardí de les Delícies; i totes les esperances es resumeixen en una: pensar que el recuperarem. L’artista ho intenta d’una manera, el jardiner, d’una altra, tu, d’una altra i jo, d’una altra. Tots quatre som més a prop de la tomba ara que abans de llegir aquest article, però i què? Ens iguala la verticalitat del cel; no l’horitzontalitat del sepulcre. A vegades, mentre paguem en un supermercat, ens veiem en un espill i tardem a adonar-nos que aquell vell som nosaltres. En aquell moment pensem que la nostra vida ha arribat on havia d’arribar, com una fletxa que fa diana en un xiprer, i lamentem les coses odioses que hem fet per prosperar. La llibertat no és un fi; és un mitjà. Qui la considera un fi, quan la té no sap què fer-ne. Si no podem ser lliures, siguem almenys misteriosos. Som criatures amb un misteri al cor més gran que nosaltres. Olorar el pa acabat de sortir del forn dona més saviesa que el monòleg de Hamlet, perquè la seva olor t’acompanya tota la vida i els dubtes del príncep de Dinamarca els oblides en sortir del teatre. Els savis són octogenaris que fan hortalissa sota el sol protegits per una gorra de Washington DC que els ha portat la seva neta d’un viatge a Nova York. El més important en un poble és callar el que penses, va dir l’altre dia, sàvia, la sogra. Els historiadors no en saben i algun dia hauran de demanar perdó als morts.