Déu només compta fins a un
Tots els ateus encenen cada matí una espelma al déu desconegut de la infantesa. La infantesa que corre cap a la mort. Qui més corre és qui primer arriba enlloc. Aquest és l’argument de la nostra pel·lícula, i és molt senzill. El més prodigiós és un personatge secundari que va agafant importància i s’acaba convertint en el veritable protagonista: la vida. Com més a prop som de la mar, més enyorem la font, la ferida que ens va fer emergir de la terra. Si hi ha alguna cosa fosca en els nostres fills som nosaltres. Afortunadament totes les persones comptem. Déu només sap comptar fins a un. És veritat que res no dura; és veritat que només hi ha instants, però els instants només són resplendents per a qui sap imaginar-los eterns. El que té valor en aquest món són les coses efímeres que semblen immortals. La felicitat és el sabor de la vida. No estem condemnats a viure; vivim àvidament. Viure és voler viure. Si no arrisquem, caiem. Tot s’entén perquè tot és misteri. És important que per més anys que passin sempre ens càpiguin algunes idees al cap. Impressiona veure al diari treballadors que tenen l’edat de la meva filla i, alhora, l’edat que jo tenia quan vaig començar a treballar al mateix diari. El vertigen del temps. Que enigmàtica que és la successió de les generacions. Et sents com un supervivent. Hi ha un moment en què la vida comença a semblar una cosa del passat, però només ho sembla perquè està continguda tota en el present, de la mateixa manera que el demà està contingut en l’ahir. En aquesta edat només en aparença som freds. Gel que crema, foc gelat, igual que poetes barrocs turmentats. Hi ha una ferida enigmàtica que fa mal i consola, i d’ella en surt el cant. Un moment inoblidable de la pel·lícula Blade Runner és quan Roy Batty agonitza i parla de com tot el que ha vist es perdrà com llàgrimes en la pluja: naus incendiades més enllà d’Orió, raigs C que brillen en la foscor de la Porta de Tannhäuser. Nosaltres no hem estat a Orió. Nosaltres no hem estat a Tannhäuser. Nosaltres només hem estat aquí, però també el nostre record és or fos. Res del que hem vist serà recordat per ningú més. Què sentirà el nostre pare mort quan sàpigui que hem mort?
