L’oblit dolç i terrible

El vell tendeix a envejar les forces vives que, a diferència d’ell, creixen. Viu amb rancor les primaveres i ignora el seu propi crepuscle. Renuncia a conèixer la condició humana i s’entrega a coses venerables com l’apicultura, que va ser la dedicació final de Gabriel Trillas Blázquez, el periodista que un dia va entrevistar l’enverinadora de la Granja d’Escarp i l’endemà Federico García Lorca abans de marxar d’Espanya per la guerra. També la de l’estimat Sherlock Holmes. “Fins als 48 anys mai em va interessar l’apicultura; a partir dels 49 no podia pensar en res més. Com és possible?” No en tenim ni idea, Sherlock. Només sabem que els nostres errors són la condició indispensable per als nostres encerts, i que si insistim massa en els errors ens n’acabem cansant. En realitat ens cansem de no entendre el món. Hi ha un equívoc amb els clàssics perquè es diu que representen la seva època, i no és cert: la transcendeixen no necessàriament cap endavant: de vegades cap al costat, de vegades cap enrere. Solen ser incompresos en el seu temps no per moderns sinó per antiquats. Si t’esforces a ser diferent de tothom acabaràs sent com tothom. A ningú el prenen seriosament si té idees veritablement originals. No som tan estúpids com per comparar-nos amb els clàssics, però arribem als 60 anys compartint amb ells marginalitat. Tornem a la infantesa 50 anys després, i no amb més certeses. Llencem a volar esperances i no fan ombra perquè són vanes. La paraula oblit és la més dolça i terrible del diccionari. Sentir un veí octogenari cantant un motet quan sortim de casa ens emociona; sentir-lo cantant el mateix motet quan tornem a casa una hora després ens estremeix. De com ens expliquem a nosaltres mateixos la pròpia vida en dependrà la seva qualitat. El millor de la nostra existència és fantasiosa imaginació. La veritat no pertany a ningú, és a dir: és tota teva. S’ha de ser molt maleducat per dir-la sempre. Que tinguin raó en el que ens diuen de nosaltres no els autoritza a dir-nos-ho. “No quise saber y, sin embargo, supe”, llegim al començament de la inoblidable novel·la Corazón tan blanco. Toques la veritat quan se’t posen les puntes dels dits plens d’espines.