Una declaració d’amor

BORGES DEIA que els suecs són uns individus als quals se’ls dona més bé inventar la dinamita que concedir premis, i així és: a ell mai li van donar el Nobel, i els noruecs tampoc són bons perquè tots vèiem possible que el donessin a Trump. Si denunciem les limitacions intel·lectuals de molts dirigents ens oblidem dels motius del seu triomf. Tenir raó és una raó per no tenir èxit. Quan van cessar Simone Weil de professora va dir: “Senyor inspector, sempre he considerat la destitució com la coronació normal de la meva carrera.” No hi ha res que fracassi tant com l’èxit. El vencedor s’adapta al món; el perdedor intenta que s’adapti a ell. Tots els progressos de la humanitat els devem als perdedors, en concret als que no han sucumbit a l’amargor del fracàs ni a les mossegades del ressentiment. Posar en dubte que el progrés sigui sempre progrés és el millor progrés. És un immens error tenir enveja del reconeixement social i la riquesa i no tenir-ne de les persones honrades que tenen la capacitat de pregar. L’amistat és la música més honesta de la terra. L’ànima noble prefereix el risc de la traïció a la seguretat de la desconfiança. Ens passem la vida buscant un fantasma i no hi ha forma de trobar-lo. Baixem a criptes i piquem a tombes esperant que ens respongui però no el trobem perquè no ens mirem a nosaltres. Veure un fantasma és veure’t a tu fora de tu, en un espill d’aire. Sense les coses que no han passat, a la nostra vida hi haurien passat molt poques coses que valguin la pena. Xiulen les bales al teu voltant, impacten en persones que estimes, moren amics i tens la sensació d’avançar en un camp arrasat per la metralla. La bala que impactarà amb tu ja ha estat disparada i està tan segura d’atrapar-te que et dona una vida d’avantatge. Hi ha poca protecció a la vida, i consola i alhora espanta pensar que algun dia ens en lliurarem. Mai no sabem fins on ens pot portar la memòria quan ens hi entreguem. Un bon record és igual que una resurrecció. Tot torna i res no es repeteix. Les coses enterrades al nostre cor sempre reneixen i són l’única alegria que no s’acaba mai. Podríem viure sense les persones que estimem però no ens dona la gana, i aquesta és la nostra primera declaració d’amor.