Quatre deures i un pecat

Ser feliç és un deure, diu Diderot; no ser-ho és un pecat, diu Borges. Hem incomplert massa vegades el deure i hem incorregut massa vegades en el pecat, però amb els anys hem après a esprémer els dies per extreure’n tot el plaer que puguin tenir. Som avars de felicitat. El nostre primer dret és a equivocar-nos i el nostre segon deure –el primer ja l’he dit– és rectificar. Quan es llegeix massa ràpid o massa lent no s’entén res. L’única diversió que no avorreix és tractar de ser cada dia menys ignorant i menys malvat, sempre tenint en compte que creure que se sap alguna cosa és la base de la ignorància. La nostra principal ocupació és fer bones preguntes, que són aquelles que encenen de forma natural l’espurna que es produeix quan el cor i el cap es connecten i apareix, lluminosa, la metàfora. Per això els signes d’interrogació tenen panxa d’embarassada. El primer vers de la nostra vida el posen els déus, i la resta és cosa nostra. Per què la lluna a vegades surt de dia? Potser perquè està enamorada del sol, però no ho sabem. Per què el sol no surt mai de nit? Això sí que ho sabem: perquè és llum. Meditar és aferrar-se a un antidubte com qui s’aferra a Bach. Riure i pregar: tota la resta és prescindible, també si ets ateu. Pregar és agenollar-se on altres ja ho han fet. El temps buit de la meditació és l’únic temps ple, i l’esperança és el poder de ser feliços en situacions desesperades, i l’alegria és la consciència exuberant de la realitat. Hem de viure com viuen els nens, però més a poc a poc. El nostre tercer deure–els dos primers ja els he dit– és el bon humor. Tota afirmació profunda necessita una dosi d’ironia. El patiment és violència i l’alegria és mansuetud, però l’alegria és més forta. Hi ha tants prodigis a la terra que el més sobrenatural és que hi hagi persones que no creguin en res. El nostre quart deure –els tres primers ja els he dit– és obeir la pròpia consciència. No ens hem de contenir per por a l’excés, sinó per amor al límit. Si aplaudeixen la nostra valentia i la nostra rebel·lia és que no som ni valents ni rebels, i el peor de los pecados que un hombre puede cometer, després que els seus pares l’engendressin para el juego arriesgado y hermoso de la vida, és no haber sido feliz.