Aquest cel blau

No hi ha cap diferència entre viure i creure. El temps s’asseu al nostre costat sense cap altra feina que veure passar el temps en un jardí secret i petit on només hi cap el misteri i on entrem a buscar qui vam ser i no som capaços de trobar. Quantes paraules per no dir mai el que més ens importa! Cerquem els mots que ens salvin de les aigües d’un temps que va a poc a poc però que, com que no para mai, va de pressa. El ritme del rellotge sembla invariable però cada vegada corre més, i és així com arribem a una vellesa que està feta de dies molt llargs que fan setmanes molt curtes i anys instantanis. Per què ens agrada tant entrar a les catedrals? Perquè el temps hi entra i es posa a resar. A tots ens passa com al corb de la faula de la guineu i el corb. Estem dalt d’un arbre amb un tros de formatge al bec i una guineu que passa per la zona ens veu i se li fa la boca aigua. “Quin plaer trobar-lo, senyor corb”, ens diu la guineu. “Quin plomatge més bell i quina veu més meravellosa; parlen molt dels rossinyols, però on hi hagi el corb, que s’apartin els rossinyols”. Afalagats, no resistim la temptació de cantar perquè tothom ens admiri, i el formatge ens cau del bec, i la guineu se’l menja. Som el corb de la faula de la guineu i el corb i som la guineu de la faula de la guineu i el raïm. Quan ens cansem de buscar, donem el nom del que busquem a allò que trobem. Deixem d’entendre les coses quan deixen d’intrigar-nos. Aprenem tard, però aprenem. Què aprenem? A no deixar que la rutina faci invisibles els miracles de cada dia. Quan ens contem la vida ens contem un conte i ens fa por el desconegut que ens mira en un mirall que carrega el diable. La vanitat hi veu l’enveja, i la supèrbia, la soledat. Falsifiquem el record per fer lloc a una creença o negar el que resulta intolerable. Hi ha tantes coses que milloren amb l’oblit! Com més temps passa, més curta i més simple es torna la nostra biografia. Està bé contar contes, però ha de quedar clar que són contes. Aquest cel blau que tots veiem no és cel ni és blau. Tots tenim ganes de Carnestoltes per treure’ns la disfressa que ens oculta cada dia i oblidar que hi ha un conte que no podem contar fins al final, i és el de la nostra pròpia vida.