Un final sublim

Quan ens creuem un vellet pel carrer ens l’imaginem bategant en una ecografia impossible als 4 mesos de gestació i veiem els seus pares, posem per cas esvelt i prim i moreníssim ell, cabell ros cendra i clars ulls boreals ella, repentinats i agafats de la mà, esperant l’arribada del nen amb tanta il·lusió que vuitanta i molts anys després encara l’aureola una figura encorbada. La terra que no avança, que només gira. Deplorem llavors qui idolatra la joventut, és a dir: quasi tothom, i compadim qui no vol tenir més de 50 anys per no fer olor de vell, és a dir: quasi tothom. La joventut és breu i estranya, i sents vergonya aliena quan la mires de gran. Aliena, sí. No et reconeixes. Tardes molts anys a aprendre a desconfiar d’algú que et diu que una cosa és senzilla, perquè aquella persona no sap res. En tardes més encara a assumir que mai no sabràs quan és veritat, si quan t’estimen més o quan t’estimen menys. No sabem el que busquem perquè encara no ho hem trobat. La vida no és només un fenomen mol·lecular; és també astronòmic perquè rep l’energia del Sol. Està oberta a l’univers. Després hi ha els sentiments. El sentir ens constitueix més que qualsevol altra funció psíquica; les altres les tenim, sentir ho som. I després hi ha la grandesa, que no té res a veure amb la grandesa. És gran qui abraça amb abraçades que parteixen per la meitat i cada vegada que xiula atreu gossos i gats. Aquell vellet que té la figura encorbada com la tenia quan bategava fa vuitanta i molts anys en el cos de la mare és possible que hagi conegut en aquesta vida l’amor que permet veure els altres tal com els veu Déu. Volem viure com els nens, però més a poc a poc. El cos de l’home és un arbre amb un tronc vell i arrugat que atresora la rara meravella de tenir les arrels al cor. Fort com la mort és l’amor. En una foto antiga, rodejat de mar i d’un precari castell de sorra, veig una imatge dèbil de mi. Tu em sostens amb seguretat i tendresa. Res no ha canviat, pare. El teu padrí sembrava llavors amb dits de terra, i hi posava el cor, i esperava que germinessin, i els donava maduresa cereal perquè algú en fes aliment –un tros de pa o de memòria–, i brindava amb vi per celebrar aquest final sublim.