Aterratge

Si algú de Lleida diu que a Còrdova hi fa molta calor és que n’hi fa molta. Aquell juliol llunyà en què ni els cotxes ni les cases de les persones normals no tenien aire condicionat la temperatura era paralitzant. El nostre amfitrió va obrir un petit armari que hi havia a la part baixa de la prestatgeria del seu estudi d’art i ens va convidar a servir-nos una mica de fred en format VHS. Com una estranya formigueta es passava l’hivern atent a l’emissió de pel·lícules “refrescants” –així les definia– per quan toqués tancar-se al cau a sobreviure a l’infern. Amb la casa en una penombra prudent va posar una de les cintes, El gran blau, de Luc Besson. A la pantalla d’un televisor minúscul hi cabia el mar sencer. Jo no deia res, però era escèptica. I he d’admetre que funcionava. No he tornat a Còrdova. Pepe Heredia ja no grava vídeos a l’hivern perquè ja no existeix el temps, per a ell. De fet, no havia pensat més en aquell estiu fins que vaig llegir Aterratge (Club Editor), d’Eva Piquer. A les pàgines d’aquesta novel·la hi fa fred. Un fred terrible. Són un refugi per a aquests dies inhòspits. L’autora ha llegit molt. I es nota. Domina els tempos, domina el llenguatge. Després del terratrèmol de 2011 el sacerdot Bunshun Sakano va tornar a penjar el rellotge centenari del temple budista de Fumonji, encara que no funcionés. Era el “testimoni mut d’un temps que ja no. Que ja mai”. Una brúixola per orientar el lector en unes poques –però precises– paraules. Comença el viatge a Islàndia. La “dèria de les metàfores” porta la narradora a embarcar-se a l’aventura d’anar amb uns desconeguts a veure les restes d’un avió perdut en un desert de sorra negra després d’un aterratge d’emergència el 1973. Ella també ha de fer el seu particular aterratge. Sent que té “una urgència de mal confessar: com més aviat toquis fons més aviat remuntaràs”. Contacta amb Gregory Fletcher, el jove pilot americà que va evitar la catàstrofe. La seua història de fa 50 anys s’entrellaça amb la d’ara. Amb la d’una catàstrofe personal que ja no es pot evitar, però a la qual vol sobreviure. I per això en plena pandèmia pren la decisió de buscar un pis nou perquè “em cal un terrat amb el cel per sostre”. Un futur. Un aterratge sense víctimes, com el de Fletcher.