El temps de la picor

Oh là, là! Setmana de la moda de París. Que si tornen les espatlleres (no calia, dissenyadors), que si transparències, que si botes de cowboy, que si la cotilla es reinventa. Però no, el titular no el protagonitzen Dior, Chanel, Louis Vuitton i companyia. Tampoc cap de les supermodels que han desfilat sobre la passarel·la. El glamur (que és una d’aquelles paraules que no s’hauria hagut d’acceptar, perquè sempre li trobarem a faltar la o) pica, ja se sap. Però les xinxes piquen més i en un sentit no figurat. Xinxes. Segle XXI. Cimex lectularius. Aquests insectes s’han fet amos de París. Emmanuel Grégoire, vicealcalde de la capital francesa, reconeix que ningú està segur, que en pots agafar a qualsevol lloc i emportar-te’n a casa. I no hi fa res que la casa sigui a la Cinquena Avinguda de Nova York, a Milà o a Barcelona. Els gurus de la moda les han escampat arreu del món en business class. Sembla una broma, però és una plaga o, en paraules de la primera ministra francesa, Élizabeth Borne, “un calvari”. Al cine, al transport públic, als hotels.. No s’havia vist res semblant des de la Segona Guerra Mundial. Es calcula que un 11% de les llars franceses estan infestades. I ja sabem que amb la globalització quan els veïns s’afaiten ja no hi ha temps de posar les barbes en remull. Aquests petits hematòfags són molestos vampirs. Ens xuclen la sang de nit i, a falta de taüt, durant el dia s’amaguen en llocs insospitats: la costura d’una peça de roba, l’etiqueta del matalàs, una minúscula esquerda del capçal del llit. La bona notícia és que no transmeten malalties. La dolenta és que costen d’erradicar. La primera persona que em va parlar de xinxes va ser el poeta Josep Palau i Fabre. “Se’ns menjaven vius.” Va ser un dels milers de presoners que van passar fred, por i gana a la Seu Vella, un monumental camp de concentració franquista. Com pot ser que hi torni a haver xinxes? En aquella mateixa època Víctor Torres va acabar en un hospital amb una cama infectada de sarna. “Van ser els pitjors dies de la guerra. Al front, almenys, et mories ràpid”, exagerava amb un punt de teatralitat. Enguany a Catalunya se n’han detectat prop de 200 brots. Qui ens havia de dir que el temps de la picor era el present.