El temps que vivim o que ens toca viure

Fa temps que participo en debats i tertúlies polítiques, i sovint el plantejament no és senzill. Vull començar agraint profundament tots aquests anys de flama viva que ha mantingut el Santi Roig –i el cito especialment a ell perquè els seus debats diaris ja no es tornaran a fer mai més. Amb tot el respecte i estima per altres moderadors i moderadores de debats a la nostra ciutat, em pregunto dia rere dia quina és l’essència i el missatge que arriba realment al ciutadà.

Com deia Rousseau, l’opinió pública s’ha de conformar de manera induïda. La voluntat dels homes és sempre recta, però el guia no sempre és clar. Corregir les opinions i els costums dels ciutadans pot acabar fent-los perdre l’essència necessària. I la pregunta és clara: on és la llibertat d’opinió?

En quin moment ens trobem actualment? Davant d’un absolutisme i obscurantisme creixents, amb una corrupció descarada, atacs constants al coneixement, un capitalisme oligàrquic... i un temps que sembla no jugar a favor nostre.

A això s’hi suma un fenomen nou que alguns anomenen tecno-feudalisme: una referència clara a 8 de les 10 majors fortunes mundials, vinculades al món tecnològic, sovint sense una gran plantilla pròpia, operant des de paradisos fiscals i estalviant-se impostos. Aquestes empreses tenen un poder enorme, tant econòmic com polític, i influeixen de manera decisiva en l’ordre mundial actual.

També és cert que el ciutadà no protesta prou davant l’acràsia dels governants. Sòcrates deia que qui coneix el bé i el mal mai es deixarà portar per res que no sigui el que dicta el coneixement. Si això és cert, i sabem què és just i raonable... per què actuem d’una altra manera?

La pregunta torna a ser clara: estem vivint dins un totalitarisme democràtic? Hi ha interessos que ens empenyen cap a un únic sistema de principis, creences i valors, intentant eliminar la dissidència o relegar-la a la mínima expressió?

Hem parlat del tecno-feudalisme, però també podem parlar del que l’economista Martín Beraja anomena IA-tocràcia. Ens controlarà la intel·ligència artificial les nostres vides? Ens diran què és bo i què és dolent? En aquest temps incert que ens toca viure, on tot sembla imminent però desconegut, quants instruments ens estan controlant ja?

Des de les càmeres de reconeixement facial fins al seguiment de les nostres conductes a les xarxes, tot apunta a un ús creixent d’aquests recursos per a un major control dels ciutadans. És possible un control i regulació efectius del sistema per evitar riscos gravíssims per a la nostra societat?

Aquestes preguntes neixen d’estones de reflexió estiuenca, quan podem aturar-nos i mirar el nostre voltant amb una mica més de calma. Preguntes que, almenys jo, encara no sé respondre. I enmig d’aquesta incertesa, sento por, curiositat, preocupació... però també esperança.

Esperança que la societat que vindrà –la dels nostres fills i nets– sigui millor que la nostra. Que compti amb una base sòlida de valors imprescindibles per sostenir qualsevol societat. Jo crec en les persones, en els nostres joves, i en el seu criteri. Estic convençut que seran ells qui sabran donar respostes fermes, humanes i positives a totes aquestes preguntes.