Contra l’oblit, memòria

Aquest novembre fa cinquanta anys que va morir Franco. Mig segle després, encara carreguem silencis que pesen i ferides que no es tanquen soles. El franquisme va ser un règim autoritari basat en la por, la censura i la desigualtat. Va arrasar drets, va reprimir llengües i identitats, i va esberlar la vida democràtica de pobles i ciutats. També a Lleida.

Quan parlem de memòria democràtica no ho fem per mirar enrere amb nostàlgia. Ho fem perquè la llibertat no es transmet per inèrcia: s’exercita, es defensa i es reivindica. I perquè darrere de cada nom oblidat hi ha una història interrompuda per haver volgut una vida més justa. La llei de memòria democràtica i les polítiques de reparació són un pas endavant, però encara no arriben on han d’arribar si no trenquem el silenci que, durant dècades, ha aïllat famílies senceres.

Divendres vinent portem al ple una moció contra l’oblit, per fer memòria dels 50 anys de la fi del franquisme i per reforçar el compromís de Lleida amb la memòria democràtica. Una moció que té com a voluntat fer que la ciutat reconegui les víctimes, faciliti els processos de reparació i impulsi espais que mantinguin viva la veritat i la dignitat de totes les persones que van patir la repressió.

Recordar no és quedar-se ancorat al passat. És garantir que el present no repeteixi els mateixos errors. És deixar clar que davant qualsevol intent de fer retrocedir drets, la ciutat dirà prou. Que defensarem la veritat, la justícia i la República com a horitzó de dignitat col·lectiva.

Fa cinquanta anys jo no havia nascut. Però sí que he crescut amb el relat de la meva família –com tantes altres– marcada per l’exili forçat i per les represàlies contra qui va decidir quedar-se. El missatge era evident: que no tornéssim a aixecar el cap.

I avui, mig segle després, hi ha qui vol que la història torni a desviar-se pel mateix pendent. L’extrema dreta torna a trucar i només necessita una escletxa per infiltrar-se i erosionar la convivència. Ja sabem com comencen aquests processos: primer assenyalant, després classificant, i finalment excloent. Avui ho fan amb discursos aparentment inofensius, amb bromes, amb memes, tuits i vídeos que normalitzen l’odi i el fan circular sense filtres. I també sabem com acaba: amb drets vulnerats, amb llibertats amputades i amb vides trencades. L’única manera d’evitar-ho és la memòria. Una memòria compromesa, no la selectiva; una memòria que no permeti que ningú –ni a la barra d’un bar– repeteixi que “amb Franco es vivia millor”, quan els padrins de molts dels qui ho diuen van ser enviats a l’exili o enviats a la guerra, a morir a la lleva del biberó o van quedar abandonats a les cunetes. Perquè pensar que la dictadura s’acaba només amb la mort del dictador és una simplificació que perverteix la memòria i ens impedeix entendre la realitat present. El franquisme sociològic continua filtrant-se en estructures de poder, en decisions de l’Estat i en dinàmiques que encara avui condicionen la qualitat democràtica. Aquest és un dels grans aprenentatges del nostre temps: que allò que no s’afronta, perdura. I que la memòria és imprescindible per desactivar aquestes inèrcies.

Per això, cinquanta anys després, ens ho devem com a país i com a ciutat. Posem-hi política, valentia i compromís democràtic. La memòria continua exigint-nos una resposta.