Ciutats intermèdies, vida millor

Les ciutats intermèdies tenim una responsabilitat enorme. No som metròpolis globals, però tampoc pobles petits. Som espais de vida quotidiana, de relacions properes, de serveis compartits i de cohesió social. I és precisament aquí on es decideix, de manera molt concreta, com volem viure.

Lleida és una ciutat intermèdia, i el debat sobre el seu futur urbanístic no és un debat tècnic: és un debat profundament polític.

Aquesta setmana en el marc de la presentació del novè número de L’IDEAL, el diari republicà de Lleida, hem volgut posar el focus en aquest tipus de ciutats que, com Lleida, concentren avui alguns dels grans reptes del segle XXI: l’accés a l’habitatge, la mobilitat quotidiana, la transició ecològica o la cohesió social. A la conferència celebrada al Museu Morera, el prestigiós arquitecte i sociòleg José María Ezquiaga ho va resumir amb una idea potent: el gran repte de les ciutats avui és ser capaços de fer ciutats habitables, saludables i ciutats que cuiden. I fer-les habitables vol dir garantir drets, reduir desigualtats i construir comunitat.

Aquesta mirada arriba en un moment clau, quan Lleida afronta la revisió del seu POUM. El planejament urbanístic no pot ser un simple exercici normatiu o una acumulació de mapes i articles. Ha de ser una eina al servei d’un model de ciutat. I això implica posar al centre qüestions que afecten directament la vida de la gent: l’habitatge, l’espai públic, la barreja d’usos, la mobilitat de proximitat, els espais verds, el patrimoni i l’equilibri entre barris.

A les ciutats intermèdies, com recorda Ezquiaga, les fractures urbanes són especialment visibles. Sabem on s’acumulen les vulnerabilitats, però també on hi ha les oportunitats per cosir-les. Parlar d’habitatge és parlar de justícia social. No hi ha ciutat justa si una part de la població és expulsada del centre, dels serveis o dels barris on ha crescut. El planejament ha de garantir sòl per a habitatge assequible, prioritzar la rehabilitació davant l’expansió i posar límits a dinàmiques especulatives que buiden els barris de vida.

Però una ciutat habitable també es construeix des de l’espai públic. Carrers, places i parcs són llocs de trobada, de relació i de democràcia quotidiana. Les ciutats intermèdies tenim l’avantatge de la proximitat: podem caminar, saludar-nos, reconèixer-nos. I aquesta mateixa setmana, en iniciatives com la Jornada Lleida 2050, dedicada al paper de les ciutats intermèdies de Catalunya, s’ha tornat a posar sobre la taula una idea clau: pensar el futur vol dir compartir mirades, experiències i aprendre plegats amb altres ciutats que comparteixen els mateixos reptes.

Decidir ciutat és decidir valors. I aquest debat ha de ser obert, participat i transparent. Fa mesos que hi insistim. El futur POUM no pot néixer tancat en un despatx ni amb una mirada estrictament tècnica i normativista: ha de ser fruit del diàleg amb els barris, amb el teixit social i amb una ciutadania diversa que coneix la ciutat des de dins. Només així tindrà legitimitat i capacitat transformadora.

Les ciutats intermèdies com Lleida són, avui, la millor oportunitat per tenir la millor vida possible. Tenim la mida adequada per combinar serveis, proximitat, natura i comunitat. Però això no passa sol. Requereix voluntat política, mirada llarga i coratge per posar les persones al centre. Decidir la ciutat és decidir com volem viure. I sobretot, com volem que visquin les generacions que vindran.