La gran reflexió

Hi ha moments polítics que mereixerien una placa commemorativa. No pas per la seva transcendència, sinó per la seva capacitat de resumir un estil, una manera de fer i, sobretot, una manera d’entendre el poder. Aquesta setmana hem vist la compareixença de l’alcalde de Lleida després d’haver-se de sotmetre a una qüestió de confiança per aprovar els pressupostos. Ens havia promès canvis, autocrítica, un nou rumb. La intervenció que tancava aquest suposat període de reflexió passarà a la història com tot el contrari: la constatació que aquí no canvia res.

Després de perdre una qüestió de confiança –un fet polític excepcional– l’alcalde va concloure que el problema no era el seu projecte, ni la seva manera de governar, ni la seva incapacitat per teixir acords. No. El problema, un cop més, era la resta del món: l’oposició, el soroll, la incomprensió. I amb una serenor gairebé mística va reafirmar que el seu model de ciutat és l’únic possible, l’únic vàlid, l’únic que mereix ser aplicat. Versió municipal de L’État, c’est moi.

La reflexió, traduïda a fets, ha estat encara més reveladora. Després de dies anunciant canvis profunds, girs estratègics i una nova etapa, el resultat ha estat... el relleu del cap de gabinet i el nomenament d’un nou comissionat de la via pública –una figura que, per cert, encara no sabem ni quina empara legal té més enllà d’assignar recursos municipals discrecionalment–. Apoteòsic. Hem perdut el compte del nombre de persones properes que ha substituït en el càrrec. Una nova operació de maquillatge presentada com una metamorfosi política. Si això és reinventar-se, potser caldrà revisar el diccionari, ja que tothom sap que el problema no són els seus assessors.

El més interessant, però, va arribar quan l’alcalde va tenir la barra d’acusar l’oposició que, per culpa seva, els pressupostos s’aprovaran tard. És una afirmació fascinant. Sobretot perquè oblida un detall menor: si s’hagués prestat a negociar –amb qui fos– els pressupostos s’haurien pogut aprovar. Però negociar implica reconèixer l’altre, cedir, escoltar. I això, pel que sembla, és rebaixar-se massa. Aquí no es practica la negociació; aquí s’estila més el mano i ordeno. O, si convé, la submissió.

La gran reflexió també ha servit per confirmar que l’alcalde continua confonent lideratge amb autoritat, projecte amb dogma i governar amb imposar. I mentrestant, la ciutat espera. Espera respostes. Espera solucions al dia a dia.

I al final, entre tanta paraula grandiloqüent, la reflexió real ha quedat clara: l’alcalde segueix enrocat en tots aquells temes que generen conflicte i divideixen la ciutat en lloc de construir consens. Un POUM que cometrà els mateixos errors perquè és el mateix que va deixar empantanegat el 2019 i ha volgut recuperar-lo d’esquena a la ciutadania, hipotecant Lleida durant anys. La imposició de Torre Salses, nascuda en un conveni al seu despatx el 2018 i convertida ara en l’únic llegat que vol deixar: la responsabilitat directa en l’agonia del comerç local i en haver frenat el projecte comercial alternatiu vinculat al Pla de l’estació. Una política d’habitatge basada en pactes amb promotors en lloc de solucions reals pensades per a la gent.

Si a tot això hi sumem que no hi ha hagut cap gir en mobilitat ni en transport públic, i que la seva gran recepta en matèria de seguretat és anunciar multes a tort i a dret a Lleida, el retrat és complet.

Al capdavall, la gran reflexió no ha estat sobre Lleida ni sobre com millorar-la. Ha estat, un cop més, una reflexió davant del mirall. I el mirall, ja ho sabem, sempre dona la raó a qui s’hi mira.