Isidoro i Andrés

Felipe González i Alfonso Guerra potser ja han oblidat que el dret d’autodeterminació de les nacionalitats de l’Estat Espanyol va ser un dels punts centrals del programa del seu partit, el PSOE, renovat l’any 1974. Aquell any l’home clau del Congrés del partit fou un jove sevillà, Alfonso Guerra, amb estudis universitaris i aficionat al teatre. Ell va ser qui va moure els fils i el responsable de supervisar les ponències que van garantir l’elecció del seu amic, Felipe González, com a secretari general. Ara potser a tots dos els faci molta nosa que les hemeroteques els recordin un dels quatre punts que ells van aprovar en aquell Congrés del 10 d’octubre del 1974 a Suresnes, al teatre Jean Vilar, situat a la perifèria de París, on, davant la configuració de l’Estat Espanyol, integrat per diverses nacionalitats i regions marcadament diferenciades, el Partit Socialista Obrer Espanyol manifestava que: “La definitiva solució del problema de les nacionalitats que integren l’Estat, part indefectiblement de ple reconeixement del dret d’autodeterminació de les mateixes que comporta la facultat que cada nacionalitat pugui determinar lliurement les relacions que vulgui mantenir amb els altres pobles que integren l’Estat Espanyol.” L’any 1984, però, quan ja feia dos anys que era president del govern espanyol i que amb el seu amic Guerra ja duien molta merda enganxada a les sabates, els ideals de joventut socialista van fugir per la finestra i aleshores declarava obertament en el seminari sobre la Transició celebrat a Toledo el maig del 1984: “El terrorisme al País Basc és una qüestió d’ordre públic, però el veritable perill és el fet diferencial català.” Per tant, on ahir el PSOE deia blanc avui dic negre, i a fer punyetes el que es va aprovar de l’autodeterminació i les nacionalitats, que ja se sap que els congressos dels partits només serveixen per fer bullir l’olla i poca cosa més.

L’animadversió a tot el que representa el nostre país, Catalunya, ha anat creixent exponencialment al mateix temps que els cabells del duet sevillà s’han anat blanquejant i les seves pells semblen panses caducades. Ara, segons el de l’americana de pana, els catalans som una minoria en vies d’extinció, unes paraules que sonen a desig i que ben bé haurien pogut pronunciar Franco, Hitler, Mussolini, Stalin o Lenin