SEGRE

Creado:

Actualizado:

No era conscient que seria la darrera vegada que entraria a l’emblemàtica sala Antares, un local que, com tants altres signes identificatius d’una ciutat, també va acabar de cap al Garrut després de 47 anys de bon ofici. Una desgràcia que ja esdevé tot un clàssic en la nostra pobra i dissortada Lleida i que, com la gota xinesa, no forada per la seva força sinó per la seva constància. Si no vaig errada era el mes d’octubre de l’any passat, dos mesos abans del tancament, que una bona cervesa ben freda acompanyava la veu del millor rapsode. Escoltar el Carles Maria Sanuy és tothora un plaer per a l’oïda. Tessitura perfecta, pes lleuger en algunes vocals i arrossegat en d’altres, deixant que les paraules, com les aigües d’un riu, vagin lliscant suaument per la seva gorja tenyida de tintura italiana. La lectura, reposada, ben timbrada d’una qualitat excel·lent en els punts de transició entre un vers i un altre, la cromàtica del registre vocal s’expandeix pel pentagrama poètic on es poden visualitzar les figures musicals. Rodona, blanca, negra però sense arribar a la brevetat d’una fusa que obligaria a una acceleració no desitjada. “Avui és un gran dia per a la poesia”, va encetar la presentació l’amic Pau Echauz de l’antologia De cos present (Llibres del Segle. 2024), una publicació que reuneix poemaris de l’any 1985 fins al 2018, any en què va publicar L’ordre de les coses. El silenci es va imposar quan va començar a recitar els mots compartits amb un públic l’edat del qual els va permetre gaudir del bo i millor de Lleida. “Ara, que finalment has arribat a aquella edat que anomenen madura, que t’has tornat sorrut i impertinent i murri, que t’estimes poc o massa segons d’on bufi el vent; ara que et saps sensat i descregut i escèptic, fóra potser el moment de donar-te un respir i assaborir pausadament la vida (...)”. La segona cervesa tenia regust de nostàlgia, d’un desig col·lectiu de retorn. D’absència. De pèrdua. La setmana passada, al Cafè del Teatre, també va ser un gran dia per a la poesia. La presentació de Les despulles (Ed. Fonoll. 2025), guanyador del 29è Premi de Poesia Màrius Torres, ens va permetre tornar a gaudir de la força tenora de la veu d’en Sanuy. I altra volta la crua realitat va rebentar les parets de la sala. “Que el món se’n va/ directament a prendre/ pel sac/ no crec que a hores d’ara/ ningú/ en tingui ja cap dubte/ i que els humans/ som/ la pitjor de totes les espècies/ és una veritat incontestable (...)”

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking