Joves d’Almacelles a les guerresde Cuba i Filipines

Arran de les recents declaracions expansionistes de Donald Trump sobre Panamà, Canadà o Groenlàndia, l’exalcalde d’Almacelles Josep Ibarz recorda en aquest article la guerra entre els Estats Units i Espanya del 1898 per Cuba i les Filipines, en què van participar molts soldats d’aquesta vila del Segrià.

Les recents declaracions del president Trump recorden l’expansionisme de la Doctrina Monroe, amb la qual els Estats Units van justificar l’annexió, mitjançant el Tractat de Guadalupe Hidalgo, d’aproximadament el 60% del territori mexicà el 1848. Després d’això, Washington va fixar la seva mirada en el Carib i el Pacífic, iniciant una política d’intervenció que desembocaria en la guerra de 1898 contra Espanya.

El president James Polk va oferir fins a 100 milions de dòlars per l’illa de Cuba, però Espanya, considerant-la una província espanyola, es va negar a vendre-la. Aquesta negativa no va agradar, així que va aplicar la mateixa estratègia utilitzada dècades abans a Texas: donar suport als rebels en nom de la llibertat i, un cop el territori esdevenia prou feble, quedar-se’l.

Aquesta política agressiva va desembocar finalment en la Guerra Hispano-Estatunidenca de 1898 i, en un intent desesperat de preservar els seus territoris d’ultramar, Espanya va intensificar el reclutament de soldats. Milers de joves de tot l’Estat, molts d’ells provinents de petits pobles com Almacelles, van ser cridats a files per defensar unes terres que amb prou feines sabien situar al mapa.

Segons el diari El Catalán, el 16 de desembre de 1896, entre 600 i 1.000 joves reclutats es van concentrar a la Seu Vella de Lleida per formar part del Regiment d’Aragó i jurar bandera. L’endemà, a les dotze del migdia, pujaven al tren amb rumb a Barcelona, on els esperaven dos vaixells de la Compañía Trasatlántica Española, que els transportarien, entre els dies 16 i 20 de desembre, fins a l’illa de Luzón i, des d’allí, a Iloilo (Filipines). Entre aquells joves, hi viatjava un almacellenc: Josep Molins Casanovas.

La seva neta, Pepita Molins, explicava com el seu padrí recordava aquell moment amb una profunda tristesa. Els soldats amuntegats pujaven al vapor. En Josep, amb només 18 anys i espantat, veia el mar per primer cop i escoltava: “I en salpà l’embarcació / tots són crits i plors i llantos, / se sent soroll de tambors, / canons, trompes i escopetades. / Som soldats. Soldats som del rei d’Espanya. / Som soldats! / Montjuïc encara es veu, / encara som prop de casa. / Som soldats, soldats som… / Si d’aquesta n’escapem, / us vindrem a visitar-vos, oh Verge del Puig ardent! / Aleshores, ajudeu-nos, / som soldats. Soldats som… / Montjuïc ja l’hem perdut, / no es veu més que cel i aigua. / Som soldats! Soldats som…”

Però tot i que Filipines va ser un destí important per als joves reclutats, la majoria dels soldats catalans van ser enviats a Cuba la segona quinzena de desembre de 1896, quan la guerra s’havia intensificat per la pressió nord-americana.

Entre 1896 i 1898, milers de soldats van sortir des dels ports de Barcelona, Santander i Cadis cap a l’Havana i Santiago de Cuba. Dins d’aquest moviment, també hi havia joves d’Almacelles, com Francesc Molins Torres, Josep Massot Coll, Casimiro Arnó Vidal, Mariano Corbatón i Pere Seino Moles, que van destinats a diferents punts de l’illa.

Gràcies a una fotografia, sabem que Francesc Molins era tinent d’infanteria destinat a l’Havana, on probablement tenia assignades tasques administratives o d’ordre públic. La seva estada a la capital cubana li va permetre conèixer de primera mà una ciutat amb una trama ortogonal ben definida i grans avingudes que, d’alguna manera, li recordaven Almacelles.

Un dels espais més emblemàtics de l’Havana era el Paseo del Prado, una avinguda que no només connectava el centre històric amb l’eixample, sinó que també servia com a eix vertebrador entre el Castell de Sant Salvador de la Punta –situat a la costa– i l’antiga estació de ferrocarril. Aquesta via, plena d’activitat, allotjava quarters militars i era un punt estratègic per a l’ordre i la defensa de la ciutat.

Ja de tornada a Almacelles, i com a alcalde l’any 1909, Molins va impulsar amb l’arquitecte José Benedicto el segon eixample urbanístic de la vila, ampliant la retícula ortogonal de Josep Mas Dordal de 1771 en previsió del creixement demogràfic associat a l’arribada del Canal d’Aragó i Catalunya. D’aquesta proposta urbanística en destaca la Rambla, pensada per connectar l’estació de ferrocarril amb la futura prolongació del carrer Major. Aquesta concepció de l’espai públic com a element estructurant recorda, d’alguna manera, el paper que jugava el Paseo del Prado a l’Havana.

Si bé no podem afirmar que la seva experiència a Cuba influís directament en la seva proposta per a Almacelles, el cert és que Molins havia conegut de prop una ciutat on els grans eixos viaris tenien un paper fonamental en l’articulació urbana. Això podria haver reforçat la seva aposta per una Almacelles amb carrers amples i ben planificats, en sintonia amb l’herència il·lustrada de Mas Dordal.

Josep Massot va ser destinat el 1898 al Batalló d’Alfons XII per defensar Santiago de Cuba davant l’avenç de les tropes nord-americanes. Més tard, tornaria a Almacelles, igual que Josep Molins Casanovas, per fer de pagès, mentre que Mariano Corbatón compaginaria les feines del camp amb la de mulater, un ofici que, tal vegada, havia après durant la seva estada a Cuba, tenint cura de les mules que transportaven l’equipament i la logística de l’exèrcit.

Però Casimiro Arnó Vidal i Pere Seino Moles –nom que apareix al diari, tot i que creiem que es tracta de Pere Simó Molet– no van tenir tanta sort. El cantautor Xavier Baró m’explicava que la seva padrina li havia contat la tràgica història del seu oncle Casimiro: una ferida a la cama li va provocar una amputació, però la infecció es va estendre i, com tants altres, va acabar morint lluny de casa per falta de medicaments. Un destí que, segons sembla, també va compartir Pere, víctima d’aquella guerra cruel i implacable.

La derrota i la pèrdua de Cuba, Puerto Rico, Filipines, les Marianes i Guam passarien a la història com el Desastre del 98, un cop dur per a Espanya, que veia desaparèixer els últims vestigis dels seus territoris d’ultramar.