La màgia: de Sant Nicolau als Reixos d’Almacelles

Qui es pensi que les tradicions són inamobibles va errat. A Almacelles el Nadal ha evolucionat i mentre el pòsit de les primeres cavalcades i pessebres vivents resta ben viu, fa una vintena d’anys que el Pare Noel s’ha sumat a la festa. Doble màgia per a la canalla.

Fa més de 1.700 anys, en una petita ciutat anomenada Mira –l’actual Demre, a Turquia–, vivia un jove noble anomenat Nicolau que es va convertir en bisbe i es va consagrar a ajudar els més necessitats, especialment infants i pobres.

Les seves relíquies, traslladades al segle XI per mariners de Bari (l’actual Itàlia) per protegir-les de les incursions musulmanes, van contribuir a expandir la seva veneració arreu d’Europa com a patró dels infants i dels mariners. La festa de Sant Nicolau va arrelar profundament en la cultura popular i marinera d’Occident.

A l’antiga Corona d’Aragó sorgiren tradicions com la del Bisbetó –un escolà vestit d’episcopi a les catedrals de Girona o Mallorca– o les captes dels nicolauets en diversos pobles catalans. En alguns ports, com Alacant, del qual és patró, comptava amb capelles pròpies i era invocat pels viatgers.

Al segle XVI, la Reforma Protestant, liderada per Martí Luter, rebutjà el culte als sants i popularitzà el Christkind, el Nen Jesús portador de regals la nit de Nadal, especialment a les zones germàniques.

En resposta, la Contrareforma –impulsada pel Concili de Trento (1545-1563)– reafirmà el culte tradicional catòlic a la península Ibèrica, on l’Epifania (6 de gener) ja destacava els Reis Mags portant presents al Nen Jesús, com a símbol de la universalitat de Crist.

Així, la il·lusió infantil es diversificà: Nadal amb el Christkind a les regions protestants, i els Reis Mags a l’espai hispànic, mentre Sant Nicolau persistí als Països Baixos com a Sinterklaas (que arriba en vaixell des d’Espanya) i als països ortodoxos com a patró protector dels infants i els pobres.

Amb la creació de Nova Amsterdam –l’actual Nova York–, la tradició de Sinterklaas va arribar als Estats Units, on va evolucionar fins a convertir-se en Santa Claus. Gràcies al poema A Visit from St. Nicholas (1823) i a les il·lustracions de Thomas Nast al segle XIX, es va fixar la imatge moderna del vell de barba blanca, trineu i vestit vermell. La literatura i la il·lustració van ajudar també a estendre, ja al segle XIX, la figura del Pare Noel a França. Mentre que a casa nostra prenia una força imparable la Cavalcada dels Reixos –amb la primera celebració a Barcelona el 1855 i la pionera a Lleida l’any 1936.

A Almacelles, Joan Domènech Novell (nascut el 1939) ens fa un regal ple de nostàlgia viva, recordant aquells temps passats. Ell rememora que, amb només tretze anys, va ser un dels joves escollits per participar en les primeres Cavalcades dels Reixos (1952), una iniciativa impulsada pel mossèn Ramon Abella i el grup d’Acció Catòlica, amb el suport organitzatiu de figures estimades pel poble com Ventura Purroy, Fernando Aguado, Francesc Tomàs, Alfred Paris i Francesc Gassó.

Amb la ment pensativa, Joan Domènech nomena alguns dels seus companys patges –Antonio Gombau, Jordi Justribó, Eduardo Quintana Arrufat, Francesc Serrate, Enric Farró, Jaume Baltasar Capdevila, Àngel Colomina Sala, Antonio Sabater i Juan José Molins–, que formaven un equip de joves moguts per una sola missió: encendre la flama de la il·lusió i l’alegria als més petits.

Segons explica en Joan, l’organització era una autèntica obra d’art popular i amb recursos limitats. Els regals es muntaven als remolcs de la torre del Molinet. Quan arribava l’hora màgica, la rua començava a davallar per la carretera de Lleida: els Reixos, solemnes, a cavall; els patges, caminant amb entusiasme, i els tractors i remolcs plens de tresors s’endinsaven pel carrer Major fins a la plaça de la vila.

La Mari Carme Tomàs, de Cal Cemeli (nascuda el 1941), ens evoca un record d’una tendresa insuperable: l’escena del pessebre vivent d’aquell any 1952. Aquest prenia forma al peu de la Portalada, amb les seves amigues, totes amb uns 10 anys. Mentre la Laura Novellon vestia la humil figura de Sant Josep i l’Anna Maria Tomàs Colomina brillava com a Mare de Déu, ella recorda haver estat l’Angelet amb dues nenes més. Però la imatge més potent que recorda és la del seu pare, Francesc: amb una cura paterna infinita, la va alçar i lligar, suspesa a la Portalada, perquè pogués complir el seu paper d’anunci celestial.

Un cop culminada l’adoració, començava el moment màgic del repartiment de regals. Els patges, amb l’agilitat que els donava l’experiència, utilitzaven les imprescindibles escales de gat per garantir que la màgia arribés a tots els pisos i a totes les llars.

Al llarg d’aquests setanta-tres anys de màgia, moltes generacions han participat en aquesta tradició inesborrable.

Per deixar constància del seu llegat històric i retre reconeixement públic als homes i dones que, any rere any, encarnen la il·lusió de la Nit de Reis, va néixer l’any 2012 una iniciativa singular: els Reixos d’Almacelles, després d’adorar el Nen Jesús, pugen i signen a l’Ajuntament el Llibre Màgic dels Reixos Mags. Aquest no és només un registre; és un gest que assegura la immortalitat del seu esperit i de la seva màgia.

La màgia del Nadal, nascuda en terres llunyanes i transformada al llarg de segles, acaba trobant la seva síntesi perfecta a Almacelles. La decisió del 2003 d’incorporar el Pare Noel no va ser només una actualització de les festes: va completar el cercle d’una història que s’havia anat teixint des de molt abans. El 24 de desembre, l’hereu de Sant Nicolau arriba amb el seu trineu i encén la primera gran espurna d’il·lusió als carrers de la vila.

Aquesta màgia inicial prepara el terreny per al veritable clímax: el 5 de gener, quan la tradició fundacional dels Reixos, instaurada el 1952, torna a desplegar-se amb tota la seva solemnitat i emoció.

A Almacelles no cal triar entre antic i recent. S’hi combinen amb naturalitat, oferint una “doble màgia” que acompanya els infants –i també els grans– des de la vigília de Nadal fins al darrer instant de les festes.