El club que no té sostre

La contagiosa passió pel tenis taula d'un grup d'apassionats d'aquest disciplina ha portat les Borges Blanques a ser coneguda a nivell internacional per aquest esport. El CTT Borges, fundat el 1990 i que la temporada 92-93 va començar a competir a nivell provincial, acumula un títol de Lliga, lluita pel segon i suma tres Copes del Rei.

Quan el 1968 va arribar a les Borges Blanques Pere Ràfols, un sacerdot caputxí, per fer classes al col·legi Mare de Déu de Montserrat, no podia imaginar-se que es posava la llavor d’un club que entraria en la història de l’esport. De la seua mà, el tenis taula va passar de ser joc recreatiu a esport i, després de diversos alts i baixos durant un parell de dècades, el 26 d’octubre del 1990 naixia el Club Tennis Taula Borges, entitat que ha crescut fins a consolidar-se com un dels millors clubs de tenis taula, no només a nivell estatal, sinó també d’Europa.

La capital de les Garrigues, una ciutat que no arriba als 7.000 habitants, respira tenis taula, esport que des d’aquest club ha entrat als col·legis i que des del 2014 compta amb el Centre de Tecnificació, un equipament referent. El CTT Borges va ser el primer club de Lleida, de qualsevol esport, a guanyar, el 2011, una Lliga a la màxima categoria (després ho va aconseguir el CTT Balaguer femení el 2016) i ha estat també el primer a disputar la màxima competició europea.El passat 10 de març, l’equip format per Marc Duran, Viktor Brodd, Joan Masip i Alberto Lillo, amb José Luis Andrade com a entrenador, va guanyar a Santander la Copa del Rei, la tercera en la història de l’entitat, després de les aconseguides el 2013 a Pontevedra i el 2017 a Almeria. A més, és l’únic club estatal que ha competit a Europa de forma ininterrompuda des del 2006.

En dos ocasions ha arribat a les semifinals de la Europe Cup.“Aquesta tercera Copa representa per al club consolidar-nos en l’elit espanyola”, explica Enric Vall (la Pobla de Cérvoles, 15-6-1954), president del club des del 2007, que recorda orgullós que “som per rànquing el club número quinze d’Europa”. Curiosament, Vall, un més dels molts apassionats del tenis taula que hi ha a les Borges, va començar a jugar als 14 anys i va ser alumne de Pere Ràfols. “Ell és l’origen de tot plegat”, ratifica el dirigent.Malgrat els èxits i, com en qualsevol esport, l’economia és fonamental, per la qual cosa Vall admet que per mantenir aquest nivell en el futur “necessitem més diners.

Tot això té un cost i necessitaríem més socis col·laboradors i més empreses patrocinadores”. Aquesta temporada el CTT Borges, amb 13 equips en competició, té un pressupost de 170.000 euros –el més alt de la història va ser la temporada 2010-2011, quan van guanyar la Lliga, amb 220.000–. “Per menys diners és impossible”, afegeix Vall.

El club compta amb una mica més de 250 socis col·laboradors que paguen 30 euros a l’any (“en necessitaríem almenys 300”, diu) i 80 socis jugadors que paguen 20 euros al mes.Vall, que ja havia creat un club a la seua població natal i va ser president de la Territorial, sempre va tenir clar que “si volíem créixer necessitàvem un centre d’entrenament en condicions”. El club va anar ocupant diversos espais fins a disposar de l’actual instal·lació i, els primers anys a l’elit, jugaven al pavelló Francesc Macià. La temporada 1998-99 el club va ascendir a Segona Nacional i la 2004-2005 va arribar a l’elit, la Superdivisió, després d’encadenar tres ascensos.

A l’avantsala de l’elit, la Divisió d’Honor, el 2003 arriba el primer estranger, el rus Vladislav Koutsenko. “Va ser el primer professional, cobrava 6.000 euros per fer de jugador i entrenador”, explica Vall. I la 2005-2006, la primera temporada a la màxima categoria arriba un jugador que va ser fonamental perquè el club se situés entre els millors, el xinès Hu Bin.

Ja amb Vall com a president, que admet que “jo sí que somiava que un dia arribaríem on estem”, el Borges aconsegueix el seu primer gran títol, la Lliga 2010-2011, amb un equip que ja quedarà per sempre en la història de l’entitat: Hu Bin, Kou Lei (xinès amb nacionalitat ucraïnesa) i Marc Duran.