L'embolcall del soroll blanc

Woody Allen diu que no suporta el silenci del camp, que per sentir-se segur i dormir tranquil necessita la remor de fons que genera una gran ciutat com Nova York. Ignoro si viu en un apartament que realment absorbeix el bullici de Manhattan ni si quan va a hotels demana habitacions explícitament sorolloses, però no és l’únic que se sent còmode dins l’embolcall d’un soroll constant i alhora s’inquieta en el silenci. El formigueig d’una televisió analògica sense senyal és menys exòtic que la remor d’un riu que baixa amb força o l’oneig del mar a la platja, però és innegable que els anomenats sorolls blancs i les remors són sedants i ajuden molta gent a relaxar-se.

La memòria és un mar en el qual anem abocant tota la vida cada dia i, a voltes, s’emporta les experiències a les profunditats més inhòspites. Repescar-les és pràcticament impossible, però hi són. Ningú recorda la vida dins la panxa de la mare, uns mesos d’inconsciència flotant durant els quals ens anem formant, preparant per sortir al món hostil de la superfície de la Terra. Suposem que s’hi està tan bé, que no falta qui especula amb la idea que la natura ens esborra els records perquè no tinguem enyorança d’un món impossible. A voltes, però, hi ha fenòmens que fan connexions neuronals a un nivell que s’escapa de les anàlisis superficials i ens obliga a fer especulacions. Per què les criatures acabades de néixer es calmen amb els sorolls dels extractors de cuina, les aspiradores o els assecadors de cabells? Entre els pediatres s’està instaurant la hipòtesi que aquests sorolls densos, plans i bruts els transporten al món que habitaven abans de sortir al món i activa en el seu inconscient la idea de plaer, benestar i seguretat que vivien aleshores. Potser per això, ja de grans, hi ha qui necessita remors de fons per poder-se concentrar i estudiar.