SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Hi ha qui parla amb els morts –els seus, és clar– perquè ho va fer poc quan eren vius i podia, perquè hi té comptes pendents, perquè li cal treure coses no manifestades quan tocava, o potser d’altres dites de més, inoportunes i no retirades o esmenades a temps. Sigui com sigui, no hi ha res de forassenyat a parlar amb els morts. Deu ser que som fràgils i no suportem fàcilment determinades absències, i per això tractem d’imaginar converses, en una mena de ventrilòquia transcendental, en què els morts ens fan companyia, ens donen consells o ens fan costat en les nostres decisions. Potser és l’evidència que no hem acabat el procés de dol i encara vivim pendents d’un passat que ja no tornarà. Imaginar, posem per cas, que converses amb el marit amb qui has viscut cinquanta anys ha de ser –gairebé– com tenir-lo a la vora, per bé que només t’adrecis a les seves cendres, a l’urna, damunt del moble del menjador. Les ficcions literàries són plenes d’històries de diàlegs amb els morts. Odisseu baixa a l’Hades per interrogar l’endeví Tirèsies i saber què ha de fer per tornar a la seva Ítaca –potser els catalans l’hauríem d’imitar a fi de retrobar el camí a la nostra–. Dante es fa un tip de parlar amb els condemnats a l’infern per saber què els hi va dur. I, a Hamlet, la conversa d’aquest amb el seu pare assassinat desencadena la tragèdia. La darrera persona que parlava amb els morts a qui he conegut ha estat Teresa Pàmies –morta fa deu anys– que parla, per separat, amb els seus pares difunts a Testament a Praga i a Memòria dels morts.

Jo parlo amb ma padrina Mercè, absent de fa disset anys. No és que cregui que hi parlo de debò, s’entén; no penso pas que hi hagi res semblant a una ànima immortal. Però sovint imagino que ella em parla a través del temps i l’espai. D’Oliola estant segueix aconsellant-me amb aquella saviesa antiga i reposada de pagesa que tenia. Dona de poca lletra –no havia anat a escola i amb prou feines podia llegir– però a ella dec tota la filosofia vital que sé. Per això crec en la memòria, l’única forma d’eternitat, una memòria que s’anima cada cop que convoquem els morts, que hi pensem, que hi enraonem. Així és com ells romanen vius, alhora que molts vius, vivint entre nosaltres, estan morts, ben morts.

tracking