Panorama desolador

Partint de la base que les Arts Escèniques són Arts en Viu, parlar del 2020 en el nostre sector, com comprendreu, és desolador. Situem-nos a l'inici del calendari.

Si l’any va començar amb una aparent normalitat (entenent com a normalitat seguir amb la dinàmica i tònica dels darrers anys 2017, 2018 i 2019; que no és que fos per tirar coets, però si més no totes i tots sabíem com estava el nostre sector), el dia 9 de març ens mobilitzàvem cap a Barcelona per participar en l’acte reivindicatiu organitzat per 2% Actua Cultura. Sota el lema “2% un crit per la cultura”, va aplegar part del sector cultural i de les Arts en Viu en un (primer) acte que reivindicava arribar a aquest percentatge (actualment és un 0,65%) als pressupostos destinats a Cultura en els pressupostos generals de la Generalitat, equiparant-nos d’aquesta manera, a nivell pressupostari, a d’altres països de la Unió Europea i respecte dels quals Catalunya està a anys llum. La davallada en un 50% del Pressupost de Cultura de la Generalitat des del 2009 fins ara, ha suposat la desaparició de línies d’ajut a la creació, a la producció i a la promoció cultural, i el teixit artístic i empresarial sectorial se n’ha ressentit fortament. Poc ens podíem imaginar tots els presents a l’acte i els signants del manifest, que aquella setmana es trencaria el que restava d’any en mil bocins, com quan una onada de mides gegantines empesa per un ferotge huracà arriba a terra ferma.

La notícia de la declaració de l’estat d’alarma i el confinament obligatori a tota la península, ens atrapà amb tot l’equip de la companyia repartits en diferents indrets. Per una banda, una part de la companyia estava carregant la furgoneta a Ripollet, on hi havíem fet dues sessions escolars amb l’espectacle La Jana i els 3 Ossos i, per una altra banda, es preparava l’espectacle En Patufet per a l’actuació escolar contractada a Lleida per l’endemà. On vas, Moby Dick? s’havia de presentar aquell diumenge a Igualada i la resta de l’equip seguíem immersos en la preparació de la 31a edició de la Fira de Titelles, que teníem ja a toc de pedra. Tot va quedar negat per l’enorme i devastadora onada que va suposar el confinament total i que va allargar-se com mai ningú ens hauríem pogut imaginar fins a finals de maig, entrant a ballar a la corda fluixa de la desescalada que han suposat les Fases i que, a Lleida, va allargar-se amb el nou confinament perimetral del mes de juliol, que no només va impossibilitar poder dur a terme actuacions que teníem tancades sinó també va obligar a suspendre l’edició reformulada i reinventada de la Fira de Titelles. Una Fira que s’hauria celebrat just quatre dies després de l’inici d’aquest nou confinament.

Han passat ja més de 8 mesos des de l’inici d’una situació que ha paralitzat el món. Una crisi sanitària a nivell mundial provocada per l’aparició de la Covid-19 i de la qual, crec, que molts encara no som realment conscients de l’impacte que deixarà a les nostres vides, en molts aspectes, tant laborals i socials com familiars. Tant de bo tinguem capacitat per aprendre d’aquest malson que per sort nosaltres hem viscut amb salut.

Del març al desembre totes les companyies ens hem trobat amb la mateixa situació. El calendari d’actuacions s’ha desplomat d’una manera que fa vertigen, tant hi fa si aquestes eren al territori, al país o internacionals, i la situació ha fet que canviem hàbits de venda dels nostres espectacles. Actualment el programador busca i necessita espectacles per dur a terme en una proximitat de data que abans de l’inici de la pandèmia era inimaginable, quan contractava i negociava amb mesos d’antelació, intentant així assegurar-se poder confirmar les dates d’actuació que volia dur a terme.

Actualment, una de les coses que més ens amoïnen a una companyia com la nostra, és que les programacions escolars s’han paralitzat i encara avui són poquíssimes les que s’estan podent dur a terme. Això agreuja la situació. Ni actuacions en programacions estables, ni en Festivals ni tampoc escolars. Poder suportar l’any com a empresa s’està fent costa amunt (malgrat els ajuts de les administracions per mitjà d’ajudes per suspensió d’actuacions), però pensar en l’esperat 2021 fa pànic.

El nostre és un sector que, malauradament, històricament ja ve de superar fortes crisis que han castigat amb retallades el teixit cultural. Fins ara ha tingut la capacitat de tòrcer retallades i, malgrat ser un sector maltractat, una de les seves més grans vàlues és, justament, tenir la capacitat d’afrontar els cops. La no-competivitat entre nosaltres (companys d’ofici) ha esdevingut una peça clau per fer-nos forts plegats i de manera conjunta i organitzada ser interlocutors (amb diferents associacions sectorials com la TTP, Unima, Patea, etc...) amb l’administració, per encarar el present més immediat amb les millors perspectives de futur. Aquestes reunions que han esdevingut clau pel sector i prova d’això és el fet que s’aconseguís que la Generalitat de Catalunya declarés la cultura com a bé essencial, amb tot el que això suposava. Malgrat que, després de les darreres restriccions, va semblar que això era irrellevant i no es donava a la cultura l’espai i la importància que aquesta declaració tenia, estem segurs que, des del sector, s’aconseguirà traçar un pont que eviti un tancament com el passat, per a futures vegades (desitjant per sobre de tot que no ens hi tornem a trobar).

No sabem si és una de les nostres virtuts o bé un defecte, però davant situacions difícils mirem sempre de trobar-hi quelcom positiu i que esdevingui gratificant i productiu. D’aquesta pandèmia en traiem una nova producció, un nou espectacle que s’ha creat i desenvolupat durant els diferents confinaments i que si tot va com ha d’anar (aquest és el pensament que hem après a fer-nos constantment, setmana a setmana en aquesta nova normalitat) estrenarem el primer dia de l’any. Un 2021 esperat per deixar enrere el 2020, no per oblidar-lo (fet que ens resultarà impossible), sinó per afrontar amb més capacitat de reacció aquesta crisi que sota el nostre prisma només ha fet que començar.