A cent passes d'aquí

Ningú no se’n recorda, de Pere Burgués. El 8 de gener del 1856 va morir amb només 18 anys. Una làpida commemorativa que encara es conserva al cementiri vell de Puigverd de Lleida especifica que la desgràcia va passar “a cent passes d’aquí”, sense donar-ne més detalls. Ni Jaume de cal Maco, que ja passa dels cent, en té record. Potser és que aquesta primavera s’assembla molt a la tardor, però aquesta història incompleta i trista fa dies que m’acompanya, com la pluja. Una calavera maldestra, gairebé naïf, que va ser gravada fa un segle i mig a la pedra, vetlla la memòria del pobre Pere. Resulta commovedor l’intent desesperat dels seus pares –és de suposar– perquè el noi no se n’anés del tot. Com si s’aferressin als seus braços forts que havien de fer gran la família. A Boldú també n’hi ha una, de làpida. Recorda Francisco Freixes, de la Fuliola, que el 15 d’agost del 1845 va morir a la bassa. Devia fer calor, aquell dia. Una remullada s’agrairia. Però Francisco no va sortir viu de la bassa. Vint-i-tres anys, tenia. Ja no se’n fan, de làpides commemoratives. Un pom de flors de plàstic descolorides en algun revolt de carretera i prou. La primavera trista dels cementiris d’asfalt.

Una visió fugaç que encongeix el cor de qui hi passa i, invariablement, pensa que això a ell mai no li passarà. Com s’ho pensava Antonio Mariné Raurell quan va morir d’accident el 22 d’octubre del 1916 en el que des de llavors es va conèixer com “el tomb de Mariné” a prop d’Altafulla. Però posats a explicar històries tristes, em quedo amb una làpida escrita fa 2.000 anys. Avui és el Dia Internacional dels Museus.

A l’Eduard Camps de Guissona s’explica la de Lèsbia, una nena que tenia “onze anys i deu mesos” quan va morir. La seua mare, Servil·la Praepusa, va voler deixar constància del molt que li dolien aquests dos mesos d’absència afegits a tota la maleïda eternitat. “Encara no havia vessat totes les llàgrimes que duia a dins”. Lèsbia respon als seus pares que no han d’estar tristos, que això molesta els seus manes. I la pobra parella es consola fent gravar aquesta làpida dialogada, la més antiga de la península Ibèrica, perquè tothom que la llegeixi digui en veu alta: “que la terra et sigui lleu”. A tots.