El Pirineu de Lleida, pioner en renovables hidroelèctriques

Hi ha un problema complex pels límits que estableix una regulació bastant estricta en matèria ambiental, que comporta un període dilatat per concedir aquests permisos. Però ja hi ha hagut una primera solució, que ha estat obrir la competència entre territoris. Això va ocórrer amb la licitació al maig per part del Govern espanyol (de generació de renovables) i els governs locals han tingut un incentiu per convidar els emprenedors als seus municipis i afavorir la tramitació.

La legislació estableix que el dèficit de tarifa es pagarà amb tot el superàvit que es genera després que l’any 2014 es va aconseguir restablir l’equilibri econòmic del sistema elèctric. Per a la dècada del 2030 acabarem de pagar els incentius a les renovables i alliberarem 7.000 milions d’euros a l’any de tarifa, tret que abaixin els preus de l’energia.

La teoria diu que el preu de la producció d’energia el marca el cost de l’últim megawatt/hora que es produeix. A mesura que les renovables (l’aigua o l’aire pràcticament no tenen cost de producció) es vagin fent predominants en el sistema elèctric espanyol el cost tendirà a ser més baix. Tanmateix, les renovables es podran instal·lar mentre hi hagi un preu de mercat suficient. Si el preu de mercat baixa, aquesta situació canviarà.

És molt difícil predir-ho, perquè esperem reduccions significatives del que costarà instal·lar un megawatt de fotovoltaica. Avui una instal·lació en un lloc molt bo d’irradiació amb preus de 50 a 60 euros per megawatt/hora pot generar la rendibilitat necessària perquè els inversors emprenguem la inversió. Si el cost d’inversió cau i el preu de mercat es manté, en necessitarem una mica menys.

No conec ara mateix a Europa cap legislació que promogui decididament la mobilitat elèctrica. I la veritat és que requereix una infraestructura de punts de càrrega que no es produeix. No existeixen els incentius econòmics avui que permetin desenvolupar aquesta infraestructura. Perquè el vehicle elèctric despunti necessitarem algunes apostes polítiques i haurà de convertir-se en regulació, en promoció del seu desenvolupament.

El país té prou suport termoelèctric. La punta de demanda es pot cobrir 1,4 vegades amb la capacitat del sistema. Els cicles combinats tenen unes utilitzacions de 500 a 1.500 hores a l’any i l’any té 8.760 hores, hi ha molt marge.

He viscut set anys al Brasil, un país amb un potencial hidràulic brutal i molta capacitat per desenvolupar. I fins i tot allà és avui dia molt difícil convèncer les poblacions locals de dur a terme la transformació ambiental que requereix una instal·lació d’aquest tipus. Imagineu-vos com seria a Espanya, on el potencial hidràulic és pràcticament exhaust.

Si em pregunteu per la viabilitat econòmica de la producció de gas amb residus orgànics, he de dir que no és viable. Produir el mateix megawatt/hora d’energia elèctrica amb gas procedent dels residus urbans és molt més car que fer-ho amb una planta fotovoltaica o un parc eòlic grans. Tindria sentit una regulació per privilegiar aquest tipus de producció elèctrica? Aquest és un bon debat per al regulador. Sóc poc partidari de ficar en la tarifa elèctrica conceptes de desenvolupament industrial.

El coneixement tècnic és fonamental però arriba un moment en què ho és molt més la comprensió del context que tenim, per la qual cosa requereix no només habilitats d’enginyeria sinó també habilitats socials, coneixement històric i econòmic. També caldrà gent que sigui capaç d’analitzar dades i gran part d’aquestes dades arribaran de les persones, no només de les màquines, amb la qual cosa l’anàlisi social serà molt rellevant.

D’innovació n’hi ha, i molta. Més de la meitat dels nostres clients ja tenen un comptador digital. És una innovació fonamental que permet coses com que arribem amb el cotxe elèctric i puguem buidar la bateria que ha acumulat l’energia del cotxe a la xarxa. El que no està disponible és la regulació que ho permeti. Sí que és cert que en la tecnologia de la cura de les xarxes no hem avançat gaire perquè les xarxes es troben exposades als mateixos riscos de sempre, que són els ambientals. Tempestes, aigua, neu, vegetació... Són problemes que resolem de la mateixa manera i no hem avançat gaire.

Efectivament. Ja he assenyalat que les renovables costen a l’any 7.000 milions d’euros a la tarifa elèctrica. Si els dividiu pels 265 terawatts/hora de consum a l’any veureu quant cal repercutir d’aquests 7.000 milions en cada megawatt/hora produït. Però cal dir que pot descartar-se que hi continuï havent aquest tipus d’incentiu per a les renovables. Aquestes energies estan al nivell de poder ser viables econòmicament merament amb el que perceben del mercat. I això sí que és un avenç.

L’autoconsum és molt més car que produir energia massivament. I així serà si no es dóna valor a una externalitat de les renovables, que és el terreny. Quan hi hagi saturació de les plantes al territori entendrem que hi ha un cost associat (visual, pèrdua d’alternatives, paisatge). Si aconseguim col·locar aquest cost en les renovables massives pot ser molt viable. Això passa a Alemanya. És costós, però els alemanys estan disposats a pagar-ho i això redunda en la seua competitivitat.

Els bombatges es basen a beneficiar-se de la diferència de les hores del dia en què l’energia és molt cara. Però des de fa uns anys la diferència entre preus pic i preus vall s’està reduint. El dia en què no hi hagi centrals tèrmiques de suport i l’energia es produeixi massivament amb renovables la volatilitat dels preus serà més gran i llavors podran tenir sentit.