La residència d’Àger va suplir personal amb deu voluntaris

La residència municipal d’Àger va ser la primera de la província en la qual es van detectar casos de covid. Quatre dels 33 residents van morir a causa del virus i es van encomanar gairebé tots els usuaris i treballadores. “Érem més de 20 i només vam quedar unes cinc empleades, la residència és molt petita i no la vam poder sectoritzar bé”, recorden Marta Caba (exdirectora i fisioterapeuta) i Montse Domingo (directora i infermera). Per suplir el personal, l’ajuntament va demanar voluntaris i en va aconseguir una desena. “Restauradors del poble van portar menjar cada dia al quedar-nos sense cuiners”, posen com a exemple. “Vam haver d’aïllar cada ancià a la seua habituació durant un mes i mig, al·lucinaven amb la situació i vam patir dos crisis d’ansietat”, lamenten. Tanmateix, “vam fer totes les videotrucades que vam poder amb una tablet”, expliquen. Al ser la primera residència de la província amb un brot de covid, destaquen que “no teníem informació i les directives no estaven clares, canviaven cada setmana”. L’alcaldessa d’Àger, Mireia Burgués, recorda amb orgull que “els voluntaris van reaccionar molt bé”, però lamenta que ens vam sentir molt sols a nivell institucional, ni el metge del CAP ni gairebé ningú no volia entrar a la residència, a l’hospital tornaven els usuaris argumentant que necessitaven esponjar i a les bugaderies no acceptaven la roba per por, els primers mesos van ser molt durs”. Així mateix, Burgués assegura que “després de cinc anys no s’hi ha invertit, a la residència continua faltant espai”.

❘ lleida ❘ El coronavirus va demostrar, una vegada més, que les infermeres són el col·lectiu sobre el qual pivota el sistema sanitari en bona mesura. “Sempre hem tingut el reconeixement de la població i durant la pandèmia vam ser molt valorades”, afirma la infermera coordinadora de l’UCI de l’Arnau i secretària del Col·legi d’Infermeres de Lleida (COILL), Anna Teixiné. No obstant, valora que “ara, quan les coses van millor, costa més visibilitzar la importància de la nostra cura”. Recorda que a l’UCI atenien els pacients més greus que, en molts casos, havien de ser intubats. “Tot això en un escenari en què el món sencer buscava recursos materials i personals en una espècie de subhasta”, afegeix.

No obstant, explica que el COILL va tenir organitzada en només tres dies una xarxa de subministrament dels equips de protecció més bàsics, com mascaretes, pantalles facials, guants, calçat o gels de protecció. I en un mes disposaven de línies de producció de bates homologades per substituir les fabricades amb bosses de plàstic dels primers dies. “Tot això gràcies a la col·laboració d’empreses i de grups de voluntaris que cosien o fabricaven els EPI a demanda del col·legi, que auditava les necessitats de més de cinquanta de geriàtrics de Lleida, així com de recursos propis i campanyes de recaptació, com la del Col·legi de Metges”, subratlla.

Cinc anys després, assegura que “estem més ben organitzats i s’han creat protocols que contemplen la situació pandèmica com una realitat latent”.

La sanitat privada, per la seua part, no va ser aliena a l’impacte de la pandèmia. A la clínica Perpetu Socors, per exemple, “vam haver d’ajornar tota l’activitat quirúrgica no urgent menys l’oncològica i la programació de consultes, una cosa que semblava impensable uns dies enrere”. Ho explica la infermera supervisora dels quiròfans del centre, Meritxell Mas, que recorda que “el departament de Salut ens va derivar sobretot pacients pal·liatius i vam haver de desdoblar les habitacions d’una planta”. La clínica acostuma a tenir 45 llits, però durant els primers mesos de la pandèmia va arribar a acollir més de 60 pacients.

Mas recorda que “ens instruíem mútuament, va ser un punt d’inflexió en les relacions entre diferents categories i hi va haver molta humanitat, la qual cosa va contrarestar el sentiment de ràbia i frustració al de poder dedicar tot el temps que volíem als pacients per l’alta pressió assistencial. Faltaven recursos, però l’empresa s’hi va bolcar i mai no ens va faltar un EPI”. Així mateix, celebra que “vam rebre moltes mostres de suport, visites i obsequis per part de la població”.

«El sistema sanitari ara està més ben preparat»

La delegada de Salut al pla, Rosa Pérez, i el de l’Alt Pirineu i Aran, Felip Benavent, coincideixen a assenyalar que ara el sistema sanitari està en millors condicions per afrontar una pandèmia. “Estem molt més preparats a nivell tècnic, científic i social”, diu la primera, i el segon creu que “hem avançat bastant” en el treball en xarxa entre hospitals, en professionals i recursos. Pérez diu que la pandèmia “va fer patir molt la societat, però cal reconèixer la tasca dels professionals sanitaris, que van treballar al 1.000%”. Indica que “els poders públics també es van adonar de la seua importància”, la qual cosa ha permès ampliar la plantilla. L’Atenció Primària a Lleida ha guanyat 417 professionals des del 2019 (de 1.176 a 1.592); l’Arnau, 661 (de 2.082 a 2.743); i GSS, 216 (de 1.460 a 1.676). Destaca que s’han incorporat nous perfils als CAP, com a referents de benestar emocional, nutricionistes o fisioterapeutes, i s’ha reforçat salut mental. Pérez afegeix que la digitalització ha fet un gran salt –hi ha 308.149 lleidatans donats d’alta a La Meva Salut– i admet un cert “cansament” de la població després de les campanyes massives de vacunació, que han portat a una baixa immunització aquest any contra la grip i la covid, per la qual cosa Salut reforçarà l’enviament de missatges en pròximes campanyes. Benavent afirma que la pandèmia va comportar “un reconeixement” del paper dels hospitals comarcals, i que ara hi ha projectes de millora als quatre (la Seu, Pallars, Vielha i la Cerdanya). A més, subratlla que el Pirineu ha estat la primera regió sanitària a integrar les residències a l’atenció sanitària dels CAP.

«Els dos anys més durs de la meua vida i de la de molts»

“Els 4 anys com a alcalde van ser molt intensos, però els dos entre 2020 i 2022 van ser els més durs de la meua vida i de la de molts lleidatans”, diu Miquel Pueyo, alcalde de Lleida durant una pandèmia que va impactar especialment Lleida i el Segrià, amb un segon confinament l’estiu del 2020 per l’arribada de temporers de la fruita. Pueyo va escriure un dietari amb dades del dia a dia, que va dipositar a l’arxiu municipal. Admet que “no estàvem gens preparats” per a una pandèmia, i agraeix l’ajuda de la ciutat xinesa d’Hefei, agermanada amb Lleida, que va facilitar una primera partida de material com mascaretes i guants.

Pueyo destaca que des del principi empleats municipals com urbans, de serveis socials o del cementiri, entre d’altres, van estar treballant. Admet que “als alcaldes ens va tocar donar la cara sobre el terreny, quan la gent estava nerviosa i indignada”, i recorda el desacord amb el president Torra perquè li va dir públicament que hauria d’haver vingut a Lleida a anunciar el segon confinament. Està orgullós que en plena pandèmia el seu govern reduís el deute de la Paeria i presentés projectes per un import de 84 milions per captar fons Next Generation, que van comportar obres encara en execució, com l’estació de busos. I rememora amb afecte que el dia de Sant Jordi, amb tothom confinats, van decidir que Lo Marraco fes un volt per la ciutat. “Un comandament dels Mossos em va dir que creia que les normes del Procicat no ho permetien, però li vaig contestar que no hi sortia res sobre animals mitològics”, relata.