Rialb, l’últim gran pantà: compleix 25 anys a punt d’arribar al 100% de capacitat

La ministra Isabel Tocino (PP) va inaugurar el 14 de febrer de l’any 2000 la presa de Rialb, l’última gran obra d’enginyeria hidràulica de Catalunya. Vint-i-cinc anys després, alguns dels seus objectius, que són laminar les avingudes del Segre i assegurar el reg en unes 100.000 hectàrees de cultius, estan encara per desplegar-se.

Angel Villarte era encara menor d’edat quan, com altres adolescents de l’antic municipi de Tiurana, arrancava estaques utilitzades com a fites pels enginyers i mirava de sabotejar els treballs de sondatges sobre el terreny que van portar a terme els primers tècnics de la presa de Rialb. Eren els anys 80 i les obres no començarien fins al 1993, però feia dècades que el municipi sentia parlar del temut pantà. Les obres van durar set anys i l’últim gran embassament de Catalunya (el segon de més mida, després de Canelles, a cavall de Lleida i Osca) es va inaugurar el 14 de febrer del 2000.

Vint-i-cinc anys després, Villarte, que ara és alcalde de la nova Tiurana (part del municipi negat es va voler recuperar al costat de l’ermita de Solés), opina que ja ningú qüestiona que el riu Segre havia de regular-se, però acusa l’Estat d’incomplir algunes de les promeses que llavors va fer als afectats.

Rialb assoleix el seu primer quart de segle a la vora del rebliment: ahir emmagatzemava 393,5 hectòmetres cúbics d’aigua, equivalents al 97,5% de la seua capacitat. Sota aquestes aigües es troben encara restes d’alguns dels habitatges que van començar a quedar negats la primavera i l’estiu del 1999. El cost social que va comportar la inundació de 1.500 hectàrees va ser considerable i difícil de mesurar, afirma Francisco Hijós, llavors enginyer de la presa i avui director tècnic de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE), en un llibre publicat el 2004 sobre Rialb. Hi va haver 97 famílies afectades de Tiurana i Bassella, 426 persones en total, encara que no totes van ser desallotjades. Es van pagar 48 milions d’euros en indemnitzacions i expropiacions a propietaris i es van traslladar i es van reconstruir tres cementiris. Només hi va haver un desallotjament forçós i va ser el 2001, quan les aigües començaven a agafar cota. “Un terç de les persones desplaçades en la construcció de la presa de Rialb van ser majors de 65 anys”, per a qui les indemnitzacions van ser probablement “una escassa compensació per al seu traumàtic desarrelament”, manté l’enginyer.

La riuada del 1982 i les cada vegada més freqüents sequeres van ser un revulsiu a favor de l’obra, l’objectiu de la qual és tant laminar les aigües del Segre en cas d’avinguda (difícilment es registrarien avui els danys de principis dels 80) com assegurar el proveïment a una població de 200.000 habitants i garantir el regadiu a unes 100.000 hectàrees de cultius del pla de Lleida. També ha de ser una garantia per al cabal ambiental del riu Segre aigües avall.

L’extrema sequera del 2022 i del 2023, que va deixar l’embassament pràcticament sec i va obligar a interrompre la campanya de regs, i la lentitud en el desenvolupament de projectes com el Segarra-Garrigues han portat alguns a qüestionar l’efectivitat de la infraestructura. Tanmateix, la riquesa que suposa ara comptar amb 450 hectòmetres cúbics d’aigua entre Oliana i Rialb, en termes de productivitat, escombra aquests interrogants.

La magnitud del pantà de Rialb es mesura tant per les seues dimensions com pels seus efectes i aquests, en bona mesura, estan encara per desplegar.

L’oposició a la construcció de la presa (hi va haver manifestacions, pancartes i 1.600 al·legacions al projecte en exposició pública) s’ha transformat 25 anys després en una acceptació dels seus beneficis quant a progrés i seguretat davant de les avingudes. Però els alcaldes, sobretot, de Tiurana i la Baronia de Rialb, mantenen que molts compromisos encara no s’han complert. Les obres compensatòries es compten per milions d’euros però “parlem d’entre dos i tres milions d’euros” que queden per invertir, assenyala Villarte. Coincideix amb Antoni Reig, alcalde de la Baronia, que “no és acceptable que els més afectats pel pantà no puguem regar”. “Es van reservar 18 hectòmetres per a aquests regs i l’últim Pla Hidrològic s’ho va carregar”, recrimina Reig.

«Rialb permetrà regar molt però cal saber el preu que es paga»

Joan Tuca

Veí de Ponts

“Encara que vaig sortir de Tiurana amb 12 anys, recordo més la meua vida allà que moltes de les situacions que he viscut després fins als meus 42 anys”, explica el Joan. “La família va viure situacions molt dures, el meu pare, Josep Tuca, va ser alcalde de Tiurana fins al 1983 i va lluitar tot el que va poder per frenar la construcció de l’embassament, com la meua germana Marta, però de res va servir. És dolorós pensar que avui dia un pantà d’aquestes característiques i capacitat no seria una realitat, ni es permetria”, assegura. “Queden moltes preguntes Per què es va construir en una cota que requereix el bombatge de l’aigua perquè arribi al Segarra-Garrigues? La construcció va comportar un gran impacte ambiental i humà que encara perdura. S’ha explicat que gràcies a Rialb es podrien regar moltes hectàrees de Lleida. Però la gent ha de saber el preu que es paga per això.”

«De seguida vam voler tenir casa a Solés per retenir els orígens»

Carme Riu Blanch

Cal Sastre. Tiurana

“Vam perdre el que durant anys la família havia construït, tota una vida, i en aquells moments ho vaig viure amb molt dolor. Mai oblidaré la sensació de tristesa meua i de la família.” Carme Riu assegura que la creació de la nova Tiurana a l’ermita de Solés la va ajudar a aixecar el cap després del pantà. “De seguida vam voler fer una casa nova per romandre d’alguna manera al poble i retenir part dels orígens.” “A Tiurana regentàvem el bar, la botiga i el meu marit feia de carter. Era una vida feliç. Això també va desaparèixer.” Vivia a Tiurana amb la seua mare, el seu espòs, Antonio Llorenç, i dos fills, i tots van començar de zero a Ponts. “Ara passem moltes temporades a Solés.” El 2022, la sequera els va permetre explorar la zona on eren les cases i va buscar la seua. “La vaig trobar i també un tros de tela d’una brusa meua.” La seua neta la va guardar i l’hi va regalar emmarcada.

«Ha estat dur seguir aquí i veure com
anaven caient les cases abandonades»

Josep Maria Pascuet conserva la seua casa familiar a la Clua. Ell i el seu germà són dos de les tres úniques famílies que viuen d’una forma més o menys contínua en aquest poble, que no va quedar inundat i en el qual abans hi havia uns 45 veïns. “La CHE va expropiar les terres i ens va donar l’opció de fer el mateix amb casa nostra però no ho vam acceptar i mai la vam abandonar”; “el meu DNI sempre ha estat de la Clua”, defensa. Allà “estic els 365 dies de l’any”, encara que a dormir sol es queda entre maig i setembre. La resta la passa a Ponts. Les altres cases van quedar buides després d’acceptar els veïns l’expropiació. “Ha estat molt dur veure com anaven caient per falta de manteniment.” La Clua ha estat objecte d’una actuació recent de la CHE, que ha enderrocat les cases i els coberts en pitjor estat i al seu lloc s’han construït alguns miradors: “Havia arribat a ser perillós.”

"Ara que no dol tant, de vegades hi vaig i hi trobo rajoles"

El Gerard va viure fins als 25 anys a la llar familiar de Castellnou abans de ser desallotjat. Van deixar el poble, amb uns altres 25 veïns, fa 28 anys. “Vam abandonar la nostra casa mig any abans de l’ordre d’execució”, explica. “La meua àvia la van matar en vida; amb 80 anys era molt activa, ens en vam anar a Ponts i va durar només quatre anys.” “Ens vam quedar sense terres, sense feina i sense casa i vam refer les nostres vides a Ponts”, explica Mollet, que va tenir una empresa d’instal·lacions durant 20 anys però la va vendre “per tornar a la meua terra”. Ara ha arrendat finques en les quals conrea cereals i treballa per a tercers. Quan baixa el nivell del pantà, en ocasions visita la zona: “Ja no em fa tant de mal. Hi vaig i de vegades hi trobem rajoles de casa nostra.”