Les espècies piscícoles invasores s’imposen a les autòctones als rius i llacs de Lleida

“Als rius hi ha més espècies exòtiques que autòctones, i a Lleida hi són gairebé totes”, explica Sisco Mañas, cap del Servei de Gestió i Control d’Espècies Cinegètiques i Piscícoles de la conselleria d’Agricultura de la Generalitat.

Mañas ha coordinat la cinquena edició de la Guia de Pesca de Riu, en la qual la Generalitat actualitza el llistat d’espècies presents als rius, llacs i embassaments de Catalunya, i també al seu litoral, com a mitjà per canalitzar la informació relativa a aquesta activitat.

L’evolució de la pesca, que s’ha convertit en un vector turístic en àrees com el Pirineu i en zones de mitja muntanya i el pla amb embassaments, té ara mateix dos trets diferencials: una clara tendència a la pesca sense mort, en la qual les captures es tornen a l’aigua i que es combina amb l’extracció dels exemplars d’espècies invasores, i una fase d’augment d’usuaris.

Les 112.418 llicències de pesca recreativa de superfície vigents l’any passat suposen un augment del 3,3% en un any, ressenya l’última Memòria de la Pesca Continental.

La guia ofereix indicacions per obtenir-les i per practicar després l’activitat, objectiu a què respon la ressenya de 65 espècies de peixos continentals i del litoral.

El llistat ofereix una panoràmica de la fauna piscícola de Lleida que revela el devastador avanç de les espècies exòtiques. De fet, de les trenta espècies que la guia situa als rius i llacs de la demarcació, només onze són autòctones; i d’aquestes, sis estan protegides perquè la seua supervivència es troba amenaçada, unes altres dos (el barb cua-roig i el de muntanya) no són pescables perquè s’atansen a aquesta situació i dos més (el barb de l’Ebre i la bagra) només poden ser atrapats en el format de pesca sense mort per, precisament, evitar-ne el declivi.

L’única espècie autòctona que pot pescar-se amb normalitat a Lleida és la truita comuna, que habita els rius de la meitat nord de la demarcació.

Les sis protegides són la madrilla, en forta regressió; la madrilleta roja, que habita a la Pallaresa; la raboseta o llopet de riu, escassa i només present al Segre; la cullereta o cavilat, restringida a la Garona; la bavosa, que navega pel Segre, la Pallaresa i la Ribagorçana, i el llopet comú o llop de riu.

La resta de les espècies són al·lòctones, invasores en molts casos (algunes com la perca o la blicca, habitual al pantà de Sant Antoni, entren per primera vegada al catàleg) i assimilades en altres, cas de la carpa, la presència de la qual està documentada al segle XVII.

“L’alliberament d’espècies, tant les al·lòctones com les autòctones, té efectes negatius en els ecosistemes”, assenyala Mañas, que recorda que sovint l’arribada de les primeres desplaça les segones.

“Hi ha dos tipus d’espècies exòtiques: les que els pescadors volen pescar, com el silur, i d’altres que utilitzen com a esquer, malgrat que es tracta d’una pràctica prohibida a Catalunya, o per alimentar les preses”, afegeix. Entre les segones destaca el barb roig o vairó, un petit peix que desequilibra els rius del Pirineu al devorar els insectes, els invertebrats i el plàncton, que serveixen d’aliment a espècies com la truita.

L’abandó de peixos ornamentals es troba en l’origen de l’expansió d’espècies com el carpí daurat i les repoblacions en l’avanç d’altres com la truita irisada.

Entre les al·lòctones en procés d’expansió destaquen la perca lluci i l’alburn.