Malaguanyada intel·ligència

Pepita Úriz, una dona de 42 anys natural d’Egüés (Navarra), vivia avui fa cent anys a més de cent quilòmetres de Lleida, dada que no tindria més rellevància tret de pel context, que, com va deixar escrit el sicilià Leonardo Sciascia, es revela en ocasions, i aquesta n’és una, com una “faula moral sobre el poder” i la seua degradació.

Si Úriz no vivia a Lleida, on a l’Escola Normal de Dones tenia plaça des de feia cinc anys i on ensenyava dret escolar, anatomia i higiene, era perquè, en plena dictadura de Miguel Primo de Rivera i a instàncies del bisbe Josep Miralles Sbert, havia estat suspesa de sou i feina i desterrada a un mínim d’un centenar de quilòmetres de la ciutat pels seus escandalosos mètodes pedagògics.

Aquests incloïen transgressions, o així les interpretaven les conservadores elits lleidatanes de l’època, del calat de promoure l’obertura d’una residència laica per a les estudiants, substituir la memorització de manuals per la presa d’apunts, plantejar comentaris de text, modernitzar la biblioteca tornant a les prestatgeries llibres que havien estat retirats i organitzant un servei de préstec i, també, donar suport a la creació d’una càtedra de català. I promoure la lectura dels tres llibres que la van condemnar: Valor social de leyes y autoridades, de Pedro Dorado; Los orígenes del conocimiento, de Ramón Turró, i La condición social de la mujer en España, de Margarita Nelken.

La sanció, que es va prolongar del 6 de març del 1925 a la mateixa data del 1926, va resultar atenuada en l’aspecte econòmic, ja que diverses col·lectes populars li van permetre cobrar les dotze mensualitats. Úriz, fundadora del grup Batec i directora de la seua revista, Escola, va promoure des de la direcció de l’escola, càrrec que va ocupar entre 1931 i 1934 i de 1936 a 1938, les Missions Pedagògiques, una iniciativa cultural de la II República.

En el cas de Lleida, va assortir de llibres i va atansar el cine, el gramòfon i el teatre a la Val d’Aran i a poblacions com Alentorn, Artesa de Segre, Foradada, Santa Maria de Meià i Vilanova de Meià, en el que avui és la Noguera; Adraén, Fórnols, Gósol, Josa i la Vansa i Tuixent, al Solsonès, i Cervià de les Garrigues.

La pedagoga, primera de la seua promoció a Madrid, va ser sancionada a la segona. El primer intent, del 1921, va decaure l’any següent arran d’una tempestuosa polèmica que es va carregar el ministre d’Educació, Tomás Montejo, i que va incloure la publicació del manifest Un atentado a la libertad de cátedra, firmat per 400 intel·lectuals, entre els quals se’n trobaven alguns que, com ella, una dècada després, es veurien forçats a l’exili per evitar la mort en mans dels repressors franquistes.

El record d’un d’ells, Antonio Machado, personalitzarà aquesta setmana, amb la lectura del discurs d’ingrés a la RAE que mai va arribar a pronunciar, la memòria d’un exili republicà que Úriz, fundadora del PSUC, també va viure. En el pla personal, primer a França, on va participar en la resistència per derrotar el feixisme sota una altra tricolor, i després al Berlín oriental, on moriria el 1958.

També en el professional, ja que des del setembre del 1938 va ser directora general d’Evacuació i Refugiats del Govern legítim.

Úriz, una de les principals introductores de la pedagogia moderna a l’Estat espanyol, a la qual anys després el franquisme obriria un procés sota l’acusació de promoure l’amor lliure i d’organitzar festes sexuals amb les estudiants que vivien a la residència lleidatana, s’ha convertit amb el temps en una de les figures emblemàtiques de la pèrdua de capital humà que van suposar la Guerra Civil i la posterior dictadura militar.

“Més enllà de les xifres, l’important de l’exili és l’impacte en termes de pèrdua de capital humà i dinamització social”, explica Manel López, professor d’Història Contemporània de la UdL, que destaca que aquest fenomen va tenir “una afectació molt transversal”, tant a Lleida com en el conjunt de Catalunya i de l’Estat.

“Es va perdre una elit que tenia voluntat modernitzadora, com va ocórrer amb la família Torres Perenya i amb el grup de Joventut Republicana, i, d’altra banda, es va perdre també molta gent que havia tingut militància. Va ser una pèrdua terrible, un curtcircuit en el capital humà amb idees modernitzadores”, anota.

A aquests àmbits se’ls suma el dels pedagogs, amb figures com les Úriz, Pepita i la seua germana Elisa, i les germanes Carme i Pepita Roura.

L’exili, afegeix, es va emportar “gent molt significativa que havia activat processos de modernització i ruptura”, atès que “hi va haver una política d’eliminació de les persones no alineades amb el nacionalcatolicisme”.