El magnicidi fallit de 3 lleidatans: van intentar atemptar contra el rei Alfons XIII

Tenim una posició molt neutra i l’absolut respecte envers uns esdeveniments i persones víctimes del seu temps. Va ser una època fosca en què gairebé totes les cases del poble van haver de viure un dol”, assenyala Lluís Amat, regidor de Patrimoni de l’Espluga Calba, localitat de les Garrigues on ahir va tenir lloc una de les primeres presentacions (n’hi haurà 25 aquesta primavera) de la reedició d’El Complot del Garraf, de Joan Crexell, una investigació històrica sobre un fet no gaire conegut, del qual aquest mes es compleix un segle i en què hi va haver una àmplia participació lleidatana: el fallit intent d’assassinat d’Alfons XIII a Sitges per una confluència d’activistes per la independència, entre ells l’espluguenc Deogràcies Civit, Miquel Badia, de Torregrossa, i Marcel·lí Perelló, amb arrels al pla de Lleida.

La història, a grans trets, consisteix que dotze activistes de Bandera Negra, el grup armat d’Estat Català; tot el Grup dels Set, vinculat a Acció Catalana, i cinc autònoms, inspirats en el fallit atemptat amb explosius contra el tsar búlgar Borís III a la catedral de Sofia l’abril del 1925, van decidir cometre una acció similar contra Alfons XIII. Però van fracassar.

El 23 de maig del 1925, un comando de sis membres (els tres lleidatans i tres més) no va poder posar la bomba sota la via per la qual el rei anava a transitar a bord d’un tren per no haver portat eines per moure el balast i enterrar-la. L’endemà van perdre el tren.

Un més tard, la presència policial els va impedir recuperar la bomba que havien ocultat entre la vegetació. L’encarregat de portar l’explosiu al Liceu el dia 29 no l’hi va deixar anar el seu pare. I abans que poguessin materialitzar el pla C, que consistia a tornar a l’A i posar la bomba a la via per al 6 de juny, un talp infiltrat en el grup facilitava a la Guàrdia Civil 28 detencions.

La història, com totes, té una motivació i uns protagonistes. “Hi havia un context de canvi de mapa a Europa per primera vegada des del Congrés de Viena del 1815, amb el naixement de nous estats (Àustria, Hongria, Txèquia, Eslovàquia, Letònia, Estònia, Lituània, Polònia o Turquia), i l’independentisme català es va plantejar entrar en aquesta dinàmica”, explica l’historiador Tomàs Callau, que ha treballat amb Fermí Rubiralta en l’actualització i la reedició del llibre de Crexell.

S’hi va unir l’afany repressiu de l’Estat des del canvi de segle i la seua intensificació amb la dictadura de Primo de Rivera a partir del setembre del 1923.

“Hi ha un salt repressiu i els dirigents del catalanisme passen a l’exili o a la clandestinitat”, anota Callau, per a qui “el complot del Garraf és una resposta a aquest moviment repressiu que va en augment”.

“Aquests joves es van rebel·lar perquè havien estat reprimits per la dictadura”, apunta Rosa Maria Codines, que ha treballat la biografia de Deogràcies Civit, que destaca com un dels detonants d’aquestes militàncies la brutal repressió de la manifestació de l’Onze de Setembre del 1923 (dos dies abans que Primo ocupés el poder) a Barcelona.

Ambdós, Callau i Codines, destaquen l’origen rural de la pràctica totalitat dels implicats. Perelló havia nascut a Barcelona, de pares emigrats del pla de Lleida a la recerca d’un futur. Miquel Badia, àlies Capità Collons i que durant diversos anys seria el cap policial de la Generalitat (va dirigir la guerra bruta contra el moviment obrer), havia arribat tres anys abans per formar-se com a marí mercant. A Civit, quan l’Espluga es va quedar sense mestre, el va enviar el seu pare a casa d’uns familiars a Montblanc, on un veí sorprès per les escultures que exposava a la botiga dels seus parents el va ajudar a arribar la capital catalana.

“Va ser un personatge clau en molts camps”, assenyala Codines, ja que va destacar com a atleta de marxa, va elaborar escultures notòries com el bust de Lluís Companys que s’exposa al Parlament (ho va fer mentre compartien reclusió al vaixell Uruguay després dels Fets d’Octubre del 34) i va treballar en la rehabilitació dels monestirs de Poblet i de Santes Creus i, com a administrador del Museu de les Arts Decoratives, va organitzar el 1936 la caravana que va recórrer Catalunya per rescatar obres d’art i, el 1937, va dirigir el trasllat a l’Expo de París de vuit camions amb peces artístiques. Ja no tornaria a Catalunya. Dos anys després es va exiliar a Mèxic, on moriria el 1990.

Perelló va ser condemnat a pena de mort, després commutada per una cadena perpètua, i Civit i Badia a 12 anys de presó. Tots ells van recuperar la llibertat l’abril del 1930 amb l’amnistia de la dictatova després de caure Primo de Rivera un any abans de la proclamació de la Segona República. “Personatges com Civit van ser ocultats. No se’ls coneix perquè van perdre la Guerra Civil”, assenyala Codines.