Els animals salvatges causen el 57% dels accidents de trànsit a Lleida

"Penseu que aquests senyals de circulació estan posats per als cérvols? Hi són perquè nosaltres, els conductors, reduïm la velocitat. Malgrat que per a molts és com si realment hi fossin per als cérvols”, exposa la biòloga i divulgadora científica Mary Roach a Crímenes animales (Capitan Swing, 2025), llibre en el qual explora “la curiosa ciència dels conflictes entre l’home i la vida salvatge, una disciplina a la cruïlla del comportament humà i la biologia de la vida salvatge”.

Un d’aquests conflictes es viu a les carreteres, i amb especial intensitat a les de la demarcació de Lleida, on en els dos últims anys s’han registrat gairebé 3.500 accidents amb animals silvestres involucrats. Suposen el 57% del total i en la majoria intervenen senglars, cérvols o cabirols; i automobilistes, és clar.

“Es tracta d’una interacció. Posem el focus en els animals, però en l’accidentalitat influeixen també les infraestructures i l’augment dels desplaçaments”, anota Miguel Ángel Hernández, biòleg i responsable de l’àrea de Conservació de la Naturalesa d’Ecologistes en Acció, que proposa “posar l’accent en els factors que podem controlar. I als animals no podem controlar-los”. “Normalment hi ha més capacitat de reacció en el conductor que en l’animal. Per això la clau està a reduir la velocitat en les zones de risc”, afegeix.

En el fons hi ha una qüestió evolutiva, apunta Roach: “Els mamífers i les aus, assenyadament, perceben els cotxes que s’atansen com a depredadors. Però el càlcul els falla a l’autopista o en una carretera rural. Perquè, quin depredador se’t tira a sobre a cent km/h? Evolutivament parlant es tracta d’una cosa nova.” Diversos estudis apunten que no tenen marge a més de 60 km/h.

A això se li afegeixen les peculiaritats visuals i auditives dels animals que amb més freqüència intervenen en els accidents de trànsit.

El senglar, dotat d’un olfacte i una oïda privilegiats, és miop, la seua complexió el porta a caminar capbaix i el seu caràcter fa que, si sent perill, envesteixi. “Si veu un focus, el que percep no és un objecte metàl·lic com el cotxe sinó un punt de llum que s’atansa, però l’enlluerna i això fa que es quedi quiet”, indica Hernández.

El cérvol i el cabirol, tots dos d’activitat crepuscular com el senglar, una cosa que es deu a la possibilitat més gran de topar amb depredadors de dia, tenen bon sentit i bona vista, aquesta última amb la peculiaritat de ser de tipus perifèric: opera com un radar pels flancs però resulta borrosa frontalment, la qual cosa els impedeix detectar l’acostament d’un vehicle.

A més, explica Roach que “quan és fosc, els cérvols no vinculen necessàriament les llumetes amb el gran cotxe que les emet. Els puntets de llum no són una amenaça perceptible” per a ells. I després hi ha els colors. Un cèrvid veu amb més claredat els colors blavosos, i també els verds i marrons, i d’altra banda “percep el roig i el taronja com una absència de color”.

A aquestes peculiaritats, que deixen pràcticament en mans del conductor la possibilitat d’evitar un accident, se’ls afegeixen altres derivades de l’altura. D’una banda, redueix una eventual alerta del conductor al dificultar que vegi els esclats reflectors que, per una espècie de mirall de les seues retines anomenat tapètum lucidum, emeten els ulls del cèrvid al projectar cap a ells un focus. I, per una altra, eleva la potencial gravetat en cas de frenada, ja que el morro del cotxe baixa i això augmenta les possibilitats que el cos del cérvol o el cabirol impactin amb el parabrisa o el capó.