Descobreixen rutes de més de 400 km recorregudes per grups nòmades al Pirineu fa 16.000 anys gràcies a l’estudi del sílex

“Els materials lítics indiquen la mobilitat, i no era cap al sud. Eren grups pirinencs, que vivien al Pirineu”, explica Marta Sánchez, doctora i professora d’Història de la Universitat de Barcelona i una de les directores de l’excavació de la Cova del Parco d’Alòs de Balaguer.

Les restes trobades en aquest abric rupestre, situat a 420 metres d’altitud i 120 per sobre del curs del Segre, i la seua connexió amb uns altra vintena de Lleida, com Fontllonga i Castelltallat, Aragó (La Muela, al sud de l’Ebre), Euskadi i França, com Shalòssa (a prop de Bordeus) i Montgalhard (al costat de Lorda), han permès documentar l’existència de rutes a través del Pirineu i per la vall de l’Ebre que arribaven a superar els 400 quilòmetres de distància i que els pobladors de fa 16.000 anys recorrien a peu, en grups de nòmades que subsistien com a caçadors i recol·lectors.

“Anaven creuant el Pirineu perquè forma part del seu territori. No era una frontera”, afegeix la investigadora, els treballs de la qual documenten els contactes dels “grups culturals” assentats a les meitats oriental i occidental de la serralada en el període magdalenià, fa entre 16.000 i 10.000 anys, al final de les glaciacions. “La meua teoria és que es tracta d’un mateix grup que es mou als dos costats del Pirineu”, anota sobre el que avui és Lleida.

Un dels principals punts de pas de la serralada se situava a Prats i Sansor, a Montlleó, el jaciment del qual revela una àrea de partit de grups. Localitzat al coll de Saig, a 1.144 metres d’altitud, era un dels passos més apropiats per travessar la serralada, transitable malgrat l’extensió de les glaceres en aquella època.

El projecte d’investigació, batejat com Spegeochert i finançat pel Consell Europeu d’Investigació, ha documentat mitjançant l’estudi de les restes de sílexs trobades en els jaciments l’existència d’aquestes rutes, i la mobilitat que es desenvolupava a través d’elles en el tram final de l’edat de gel i de l’intercanvi d’objectes que hi havia quan contactaven grups diferents (no s’ha arribat a constatar l’existència de comerç com tal).

“El sílex no és gaire freqüent a la Península, es troba en àrees concretes”, assenyala Sánchez, i això permet investigar el seu origen geològic, és a dir, documentar-ne la procedència mitjançant anàlisis químiques i datar-ho amb proves de carboni 14 i amb l’estudi dels fòssils que hi porta adherits.

En el cas de la Cova del Parco d’Alòs, on les excavacions van començar el 1987, s’han detectat 534 restes de sílexs propers, de la zona de Tremp (Castelltallat i d’Alberola) i de la conca mitjana de l’Ebre (Lanaja, Pallaruelo i Bujaraloz-Sariñena), i 509 més de procedents de la primera d’aquestes localitzacions. Unes altres 33 mostres s’identifiquen com a originàries de Montgalhard i Montsaunès, a França, 39 més del centre-sud del Pirineu i 11 eines de sílex, de Shalòssa (les Landes).

Falten treballs per “definir la territorialitat”

Els treballs han detectat “mostres” lítiques que “no encaixen” amb les zones d’origen documentades, la qual cosa indica que els pobladors prehistòrics del Pirineu van freqüentar localitzacions “encara no avaluades”, apunta la historiadora Marta Sánchez, que assenyala la importància de “futurs estudis” per “identificar amb precisió la territorialitat” d’aquests nòmades.