Hermenegildo Pallarés, pastor: «L’ofici dels pastors s’està reconeixent, encara que sigui al seu final»

Va nàixer al despoblat Aulet. Què va succeir amb el seu poble?

L’empresa Enher ens va desallotjar a tots amb la construcció del pantà d’Escales. Vam perdre més de la meitat de les nostres terres de regadiu. Hi va haver diferències entre rics i pobres. Els adinerats van poder negociar millors compensacions, mentre que les famílies humils vam rebre molt menys.

Ha dedicat la major part de la seua vida a cuidar ovelles...

Vaig començar als vuit anys ajudant el meu pare a casa, i als 12 vaig entrar de pastoret en una casa on em donaven dinar. El meu primer sou va ser d’una pesseta al dia. Quan vaig tornar del servei militar, vaig veure que molts ramaders guanyaven diners i m’hi vaig llançar. Vaig començar amb poc i vaig arribar a tenir 600 ovelles.

I així va dedicar mig segle a aquest ofici, arribant fins i tot a ser el majoral.

Sí, vaig ser majoral durant 25 anys. El majoral era el cap de tots els pastors i ramats d’una comarca. Quan arribava l’estiu, es reunien tots els ramaders de la zona i li encarregaven a un home amb experiència, que conegués bé la muntanya, que cuidés totes les ovelles durant els tres mesos d’estiu. Alguns estius cuidava fins a 2.500 animals. Podia deixar-les tranquil·lament a la muntanya de nit i dormir, segur que l’endemà les trobaria sanes i estàlvies.

No temia els grans depredadors a l’alta muntanya?

Quan jo vaig nàixer, ja no hi havia ni ossos ni llops. L’últim os va desaparèixer poc després que jo naixés, el 1929 o el 1930. Segons em va explicar el meu pare, el rei Alfons XIII va autoritzar un famós caçador perquè eliminés tots els ossos i llops. Va matar més de 60 ossos i el rei el va premiar per fer-ho. Que diferent és ara, quan ens els han tornat protegits i els ramaders estan farts dels atacs.

Fa poc va rebre un homenatge per la seua entrega a l’ofici...

Va ser molt reconfortant que algú recordi que això importa. Quan ets jove, no penses en aquests reconeixements. Només treballes perquè t’agrada, perquè és la teua vida. Jo estimava les ovelles: són animals dòcils, indefensos, afectuosos. Mai no et faran mal. Ara, amb aquest títol, sento que tota una forma de vida –la meua, la del meu pare, la de generacions anteriors– està sent reconeguda, encara que sigui el seu final. És important que els joves sàpiguen que aquest ofici, encara que ja no tingui futur, va ser dignitat, va ser tradició, va ser el cor del Pirineu.

Com ha canviat la vida a l’Alta Ribagorça fins a on li abasta la memòria?

Quan era jove, tota la terra es conreava. Les ovelles i cabres s’ocupaven de controlar el matoll i el foc era una cosa controlada. Ara, tot s’ha omplert de brossa. Fa anys, en temps de Franco, algú va decidir que plantar pins era la solució. Això va ser un error terrible que va danyar molt el país. D’altra banda, les coses materials han millorat, però la comarca, la vida al poble, s’ha buidat de sentit. Abans, encara que fóssim pobres, hi havia ganes de viure.

Va viure en primera persona l’obertura del túnel de Vielha...

Tenia 12 anys i acompanyava el que llavors era majoral per pasturar a les muntanyes de la Val. Vam creuar al juny el port de Vielha amb aproximadament 3.000 o 4.000 ovelles, la qual cosa era molt difícil en aquells dies. Però quan vam tornar, el túnel ja estava gairebé acabat i ens van deixar creuar-lo amb el ramat. Va ser increïble per a un noi de 12 anys, encara recordo cada detall.